VALÉNCIA NO TÉ QUE DEMANAR PERDÓ

     Valéncia no té que demanar perdó per contar entre els seus fills a Joaquín Sorolla; i tampoc Valéncia té que demanar perdó perque Sant Vicente Ferrer fora valencià. I perque en les seues terres veren les primeres llums Mariano Benlliure, Sor Isabel de Villena, Vicente Blasco Ibáñez… Valéncia tampoc té que demanar perdó. I perque Martín Soler, José Iturbi, el mestre Serrano i Concha Piquer sembraren de música el sancer món, Valéncia tampoc té que demanar perdó. Ni quan Luis García Berlanga pregonà la seua valencianía, Valéncia tinga que demanar perdó.

     ¿Perqué Valéncia tindria que demanar perdó d'haver parit a Ausías March, Jordi de Sant Jordi, Joan de Juanes o Jaume Roig?

     ¿Hi ha algun motiu pel qual el pare Fullana deguera haver renegat de la seua valencianitat?

     Un valencià mai deu demanar perdó per tindre un caràcter mediterràneu, obert i desinhibit. ¿Que el valencià és meninfot? ¡Mentira! Els gallecs, per eixemple, tenen els índexs més baixos de participació electoral, mentres que els de la Comunitat són dels més alts. Que els valencians no vullguen saber res d'un assunt ni ficar-se en temes que no li concernixquen, no vol dir que siguen meninfots.

     Perque Valéncia exporta algunes costums com són l’almorzar o almorzaret, sense faltar les olives, i cacaus del collaret, terminant en el rebentat, ¿té que demanar perdó?

     Perque que en Valéncia es menge la paella fins per a desdejunar, ¿es té que demanar perdó? Un bon valencià mai cridarà paella al “arròs en coses”, ni paellera al recipient a on es cuina la paella. I a qui intente menjar-se ell a soles el socarrat, és expulsat de la colla. Ademés, un bon valencià, només menjaran la paella en la seua terra perque fòra de les fronteres valencianes l'arròs sempre estarà “passat”.

     Els valencians són també molt festers i no només perque ací qualsevol excusa és bona per a preparar un menjar popular o per a traure una banda de música al carrer, encara que els moleste una miqueta les tanques grogues i les carpes blanques que inunden i tallen la ciutat en març; i no els importe que coincidixquen Falles i Semana Santa. Valencians; que ploren quan el fòc consumix les falles i siga difícil que a qualsevol se li faça un nuc en la gola cantant l'Himne.

     Els valencians ho són perque els agraden el soroll i els carrers abarrotats i allumenades i perque a tots els emocionen les mascletàs. És lo que té viure en la terra de les falles, els fogueres i la pólvora.

     Pero que als valencians no els esglayen flames ni masclets no els immunisa contra atres pors tremendes, com per eixemple: els estorrufa que algú amenace en posar-li sucre al suc de taronges de Valéncia o escoltar la cançó “La gota freda” de Carlos Vives (sí, en Valéncia quan plou, plou ben), lo de Ponent de Joc de Trons els du sensacions trobades (¿hi ha alguna cosa pijor que vent de Ponent valencià en agost?) i, ademés, tendixen a confondre constantment bosses de plàstic en meduses i algues perilloses en la plaja.

     ¿I tot per qué? Perque als valencians els agrada el moreno en la pell i per això es passen més de mig any en la plaja prenent el sol (o això diuen en Madrit).

     Tenint tot açò, ¿qui vol més fets diferencials?