Josep Bernat i Baldoví, va nàixer en Sueca el 19 de març de 1809 i va fallir en la seua casa de la plaça de Sant Bartolomé, en Valéncia, el 31 de decembre de 1864. Fill d'Antonio Bernat Fuster i de Francisca Baldoví Cubells.

     Va estar intern en les Escoles Pías en Valéncia, on estudià lliteratura, poètica i retòrica, i en 1823 es va matricular en la Facultat de Dret. Terminà la seua llicenciatura en Lleis en 1831 i es doctorà en Jurisprudència, al claustre de la qual es va incorporar com a professor auxiliar en la càtedra de Novísima Recopilació.

     Va contraure matrimoni en 1832 en Juliana Artal. Des dels 24 anys va sofrir sordera, per la qual cosa li varen posar de malnom d'“El sort”.

     En 1835 fon nomenat alcalde major judicial de Catarroja —juge de primera instància— i, per la seua distinguida gestió, en setembre de 1840 ho va serde Sueca.

     En l'any 1844 va ser diputat a Corts per Sueca i més tart fon alcalde de la seua ciutat natal, pero va cessar pronte en el càrrec i es va tornar a Valéncia.

     Bernat i Baldoví fundà en Valéncia diversos semanaris festius, com “El Turia”, “La Veritat”, “El Mòle” o “El Cisne”; en José María Bonilla va fundar “La Donsayna” (1844) i en Pascual Pérez i Rodríguez “El Cresol” i “El Tabalet” (1847).

     Va ser el creador del llibret de falla. El seu orige es remonta a 1855, quan Bernat i Baldoví va escriure una chicoteta explicació humorística en vers i en Llengua Valenciana per a la falla "El Conill", plantada en la plaça del Almudí de Valéncia, que tractava sobre la boda entre un fogoó vell en ànsies de conquistador i una chica molt més jove que ell. La falla mostrava sarcàsticament esta boda com la venda del "conill" de la jove al vell.

     Va escriure també alguns milacres per a les tradicionals representacions de la festa de Sant Vicent Ferrer.

     La seua escritura, festiva i chamarrusquera, punchant i ingeniosa, adornada sempre d'una gran càrrega de sàtira, mai va deixar de portar una segona intenció: lletretes i romançades, contes i epigrames, epitafis i odes, tant en castellà com en valencià, portaven el sagell de l'espontaneïtat i gràcia.

     “El virgo de Visanteta”, escrita baix el seudònimo d’“Una musa més puta que les gallines” i que el seu títol complet és “El virgo de Visanteta i l'alcalde de Favara o El parlar bé no costa un pacho” (1845) és la seua obra més popular i es tracta d'un sainet eròtic valencià, una gran comèdia costumista d'ambient popular valencià ambientada en el sigle XIX, que s'ha convertit en l'obra valenciana més popular de l'història.