Una cosa aixina degué pensar el Governador quan Francisco de Cuellar, capità del galeó Sant Pedro de l'Armada Invencible, exhaust, famolenc, condenat a mort, sense eixecució final, pel duc de Medina Sidonia i nàufrec dos voltes en Irlanda i Flandes, es va presentar davant d’ell a contar-li lo vixcut durant l'últim any.

     La conversació que mantingueren els dos personages, perfectament poguera haver segut esta, abans de la despedida del marí cap a Espanya:

     — Escrigau-ho aixina llavors, capità. Escrigau un relat sobre el vostre infortuni — repetiria —. Escrigau-ho tot en detall i entregueu-li-ho al meu secretari, ell m'ho farà aplegar. Capità — li diria —, descanseu i repongau-vos, pero necessite en uns dies el vostre memorial, que enviaré al rei.

     — Aixina ho faré, excelència. Conteu en això.

     I d'ahí va sorgir la famosa carta en la que el capità Francisco de Cuellar va relatar la seua extraordinària experiència narrant el desastre de l'Armada Invencible i el seu posterior recorregut per Irlanda.

     Es desconeix la seua data de naiximent, si be podria estar entorn a 1563, ya que en la seua narració afirma que va servir des de que va tindre edat per a això.

     Respecte al seu lloc de naiximent, tampoc existix certea sobre en quin punt de la geografia castellana es va produir, si be l'opció més estesa apunta a la vila segoviana de Cuéllar, tal i com indica el seu llinage.

     S’allistà en l'eixèrcit que va invadir Portugal en 1581. Seguidament es va embarcar en Diego Flores Valdés en l'expedició al Magallanes, en el grau de capità d'infanteria en la fragata Santa Catalina.

     Despuix de retornar d'Índies, Cuéllar participà en l'expedició a les Azores baix el mando del marqués de Santa Creu.

     La Gran Armada sofrí terribles pèrdues en les tormentes que es varen produir en autumne de 1588. Cuéllar era capità del Sant Pedro, un galeó de l'esquadró de Castella, quan este barco va trencar la formació de l'Armada en la Mar del Nort. Fon condenat a morir en la forca per desobediència pel General Francisco de Bobadilla. Enviaren a Cuéllar al galeó Sant Joan de Sicília, per a que l'Auditor General Martín d'Aranda eixecutara la sentència.

     La sentència de mort no s’eixecutà i Cuéllar va permanéixer a bordo fins que el galeó — que formava part de l'esquadró Llevant, que va sofrir numeroses baixes (en menys de 400 supervivents dels 4000 que varen salpar) — s’ancorà prop de la costa d'Irlanda, en l'actual Comtat de Sligo, en companyia d'atres dos galeons. Al quint dia d'estar ancorats, els tres barcos varen ser arrastrats cap a la costa i destrossats. De la tripulació dels tres barcos (1000 hòmens) tan sol 300 varen sobreviure.

     Els habitants locals varen agredir, varen furtar i varen despullar als que aplegaren a la costa, pero Cuéllar que s'havia agarrat a una taula, va conseguir aplegar a la vora sense ser vist i s’amagà entre la malea. El seu estat era molt mal, i pronte es va unir ad ell un atre supervivent, nuet, que pronte va morir.

     Cuéllar s’arrastrà i va vore 800 cadàvers escampats en l'arena, dels que els corps i gossos salvages s'alimentaven. Es va poder dirigir a l'Abadia de Staad, una menuda iglésia que havia segut incendiada per les autoritats angleses i els monges de les quals havien escapat: va vore dotze espanyols penjant de ganchos nugats a les barres de ferro de les finestres que quedaven en les ruïnes de l'iglésia. Una dòna de la zona li va recomanar que s'alluntara del camí, despuix es trobà en dos soldats espanyols, nuets, que li varen informar de que els soldats anglesos havien matat als 100 espanyols que havien caigut en les seues mans.

     Caminaren descalços en la fredor, per un bosc a on varen trobar a dos jóvens que viajaven en un vell i una jove: els jóvens atacaren a Cuéllar, que va rebre una gavinetada en una cama ans que el vell intervinguera.

     Cuéllar va seguir el consell del chicon de no acostar-se al poblat, i es va mantindre menjant bayes i créixens. Va ser atacat de nou per atre grup d'hòmens que li varen donar una tana i li llevaren la roba. Es va cobrir en un faldó de falagueres i branques. Va aplegar a una població deserta a on trobà a atres tres espanyols. Despuix de passar algun temps en este lloc, varen trobar a un jove que parlava llatí i que els va conduir al territori del senyor Brian O'Rourke en l'actual Comtat de Leitrim.

     En terres d'O'Rourke es trobaven segurs. Cuéllar es va dirigir al nort en un grup en busca d'un barco espanyol ancorat, pero el barco havia partit. Varen tornar a la terra d'O'Rourke, a on l'esposa del senyor va ser la seua amfitriona.

     Cuéllar va observar la societat irlandesa, percebent que eixes gents vivien de modo salvage, pero que eren amistosos i seguien els usos de l'Iglésia. Escrigué que, de no haver segut per la seua hospitalitat, ell i els seus companyers no haurien sobrevixcut. Va concloure que en eixes terres no hi havia justícia ni dret, ya que tot lo món feya lo que volia.

     En novembre de 1588, Cuéllar es desplaçà al territori de MacClancy en atres huit espanyols. Va permanéixer en un dels castells del senyor. Els varen aplegar noves de que els anglesos havien enviat mil setcents soldats contra ells. En resposta el senyor va optar per fugir a les montanyes, mentres que els espanyols defenien el castell. Disponien de díhuit armes de fòc - mosquets i arcabusos - i varen considerar que el castell era inexpugnable, per la seua ubicació en terres que evitaven l'us d'artilleria.

     El sege al castell va durar dèsset dies. En eixe temps no varen poder creuar el difícil terreny i tal i com relata Cuéllar, despuix de vore rebujada la seua oferta de salvoconducte a Espanya, varen aforcar a dos espanyols a la vista del castell per a aterrorisar als defensors. Els anglesos es varen vore forçats a alçar el siti a causa del mal temps.

     MacClancy retornà en regals per als defensors, inclosa l'oferta a Cuéllar de la mà de la seua germana, que este va declinar. En contra del criteri del cap, els espanyols varen deixar estes terres dèu dies abans de Nadal, dirigint-se al nort. Varen trobar que el bisbe de Derry, Redmond O'Gallagher, tenia atres dotze espanyols al seu càrrec, als que intentava ajudar a aplegar a Escòcia.

     Despuix de sis dies, Cuéllar i els atres dèsset varen salpar cap a Escòcia. Dos dies despuix varen alcançar les Hébridas i poc despuix la costa escocesa. Cuéllar va permanéixer en Escòcia sis mesos, fins que els esforços del Duc de Parma li varen obtindre passage per a Flandes. Els holandesos esperaven en la costa i el barco de Cuéllar va naufragar i molts dels supervivents es varen ofegar o els varen matar despuix de capturar-los. De nou es va trobar en una situació similar a la que havia vixcut en Irlanda, quan va entrar en la ciutat de Dunquerque en només la seua camisa. Ací és a on va escriure l'extens relat (la carta consta de 33 plecs) de la seua experiència i continuà en Flandes alguns anys més.

     Res se sap sobre la seua data de decés ni sobre sa vida civil.

     En l'actualitat, la república d'Irlanda dispon de recorreguts senyalisats per a on va transcórrer Francisco de Cuellar, de la mateixa manera que tots els anys se li rendix homenage al seu valor i perseverança.