El control de la fusta
Per Jesús Moya Casado
Tal dia com hui 9 de juliol de l'any 1567, els Jurats de Valéncia, als quals els competia per mandat dels Furs, varen dispondre que la fusta serrada i sense serrar que s'introduïra en la Ciutat no poguera vendre's sense estar sagellada i controlada pels veedors del gremi. Esta llei estava dirigida a protegir la cada volta més mermada producció de fusta.
La fusta va ser durant sigles un material indispensable per a molts oficis. Es requeria per a la realisació de mobles, barcos, carros, ferramentes, ponts, retaules, caixes d'òrguens…, i era imprescindible en la construcció i conservació d'edificis, per lo que constituïa una condició vital per al desenroll humà, lo que obligava a solucionar les dificultats de la seua accessibilitat. En terres valencianes forals el rei assegurà la lliure circulació de la fusta, i els jurats de la capital varen aplegar a entendre-la com vitualla, per lo que varen participar constantment en el seu abastiment i control de preus, també a instàncies de l'ofici de fusters.
Al començament del sigle XVII, el croniste Gaspar Escolano enumerà els arbres que hi havia en el Regne de Valéncia per a fustam i marinage: àlbers blancs i negres, chops, surers, ciprers, ginebreres, hages, avets, carrasques, salgueres, pins albars…
L'absència d'abundants fustes de bones condicions en les riberes valencianes obligà a abastir-se dels regnes de Castella i Aragó; en abdós casos a través de les conflictives terres de Moya.
Mohamed al-Idrisi, geógraf musulmà del sigle XII, ya va parlar de la navegabilitat, encara que reduïda, dels rius valencians, aixina com del seu us per a fer descendir la fusta des de Conca. Més explícit va ser temps despuix l'influent franciscà Francesc Eiximenis en el “Regiment de la cosa publica” , puix cità com “...sexta de les noblea del regne que ací ha quatre flums navals: Guadalaviar, que passa per Valéncia; Millars, que ho fa per Burriana; Segura, que recorre Oriola i desemboca en Guardamar; i Xúquer, que convertix Alzira en una illa i s'unix a la mar en Cullera.” Especificant, ademés, “...pels quals devalla fusta de Castella, bella ab gran còpia, i qui reguen la plana copiosamente.”
Molts viagers varen descriure a la capital en térmens semblats als empleats per Enrique Cock en 1586: “...una urbs fundada sobre aigua, i generadora del lindo i vert lloc i cuasi el més bell de tota Espanya.” En definitiva, el riu assegurava l'abastiment d'aigua per a consum de la població i de la fèrtil horta, i era via de descens de la fusta necessària per a molts usos.
En la fotografia es pot vore el banc dels Magistrats, ubicat junt a la barana del riu Turia, en el tram comprés en la Passeig de la Pechina i el carrer Torres, front a l'antiga Presó de Dònes.
© Copyright J.M.C. - 2021