La tradició conta que despuix de l'últim sopar de Jesucristo en Jerusalem, la copa va ser guardada i utilisada pels apòstols. D'allí va passar a Antioquía, duta per sant Pedro. Posteriorment el propi sant Pedro, com a primer Papa, la va traslladar a Roma a on va ser usada ya com a sant càliç pels primers papes.

     El càliç va estar en Roma fins al pontificat de sant Sixto II, qui va confiar el Sant Caliç al seu jove diácono Lorenzo, originari d'Osca.

     Aplegat a Hispania, diversos llocs aragonesos varen marcar la ruta del Sant Caliç: la cova de Yesa, Sant Pedro de Siresa, Sant Adrián de Sásabe, Sant Pedro de la Sèu Real de Balle i la catedral de Jaca.

     En 1071 el bisbe de Jaca, va dur el caliç al monasteri de Sant Juan de la Penya, a on havia segut monge. En 1399, el rei Martín I “l'Humà” ho va traslladar al palau de l’Aljafería de Saragossa, quedant allí a partir de llavors custodiat.

     El pergamí 136 de l'Archiu de la Corona d'Aragó conté l'acta notarial original de l'entrega del caliç al Rei. A la seua mort, tot el relicari passa a ser propietat de la reina viuda Margarita de Prades. La reina viuda es va traslladar des de la cort de Saragossa a Valéncia, ciutat a on es va instalar la cort de la Corona d'Aragó cap a l'any 1424.

     En l'any 1424, el rei Alfonso “el Magnànim” va traslladar tot el seu relicari a Valéncia, el restant de les peces les va solicitar a la reina viuda Margarita de Prades i ho deposità en la capella del palau real com a agraïment per l'ajuda del Regne de Valéncia en les lluites mediterrànees del monarca.

     En 1437, la relíquia va ser entregada al Cabildo Catedralici valencià en nom del rei Alfonso “El Magnánim”, com a penyora per un préstam de 40.000 ducats d'or per a les seues guerres italianes.

     Des de llavors ha permaneixcut en la catedral de Santa María de Valéncia fins a l'actualitat, en excepció d'alguns periodos durant les guerres napoleòniques i la Guerra Civil Espanyola (durant este últim periodo va estar amagat en Carlet).