Victorià Guisasola i Menéndez, va nàixer en Oviedo el 21 de març de 1852 i morí en Toledo el 2 de setembre de 1920. Fon patriarca llatí i arquebisbe, senador, membre corresponent de la Real Acadèmia de l'Història, bisbe d’Osma, de Jaén, de Madrit-Alcalà i arquebisbe de Valéncia i de Toledo.

     Destacà per la seua gran capacitat polèmica, colaborant activament en els periòdics “La Unidad”, “El Noticiero de Asturias” i “El Eco de Asturias”.

     Fon nomenat bisbe de Madrit-Alcalà el 16 de decembre de 1901 i va prendre possessió de la seua nova sèu en la capital d'Espanya el dia 29 de març de 1902, pero el seu pontificat va ser molt breu, perque de Madrit fon traslladat a Valéncia el 14 de decembre de 1905, l'archidiòcesis que governà fins que en 1914 fon nomenat arquebisbe de la primada de Toledo. Va ser creat cardenal pel papa sant Pío X poc abans de la mort del Pontífex, en el títul de “Els Quatre Sants Coronats”, el dia 25 de maig de 1914.

     En Valéncia tingué uns començos difícils perque l'archidiòcesis valentina hi havia estat vacant durant casi tres anys, ya que l'arquebisbe preconisat, fra Bernardí Nozaleda i Vila, antic arquebisbe de Manila, mai aplegà a prendre possessió d'ella per les violentes agitacions provocades per anarquistes, socialistes i republicans, que acusaven a Nozaleda de responsabilitats per la pèrdua de les illes Filipines. El Govern volgué impondre a Nozaleda per la força, sense conseguir-ho, per lo que este va tindre que renunciar l’arzobispat valentino abans de prendre possessió d'ell. En esta tensa situació sociopolítica aplegà Guisasola, qui va tindre un primer conflicte als pocs mesos de la seua entrada en la diòcesis perque el 27 d'agost de 1906 el comte de Romanones, nou ministre de Gràcia i Justícia, donà una real orde a favor del matrimoni civil, que va ser rebatuda enèrgicament per Guisasola en una circular en la que denuncià la violació dels drets de l'Iglésia. Havia començat el nou arquebisbe a realisar la visita pastoral i es trobava en Alcoy quan varen succeir estos fets. Tant en aquella ciutat com en Valéncia es varen produir manifestacions contra el nou prelat i este, en lloc de retornar a la capital, va preferir anar a Madrit per a evitar alteracions de l'orde públic. Controlada la situació, el govern que presidia el general López Domínguez li va pregar que retornara a Valéncia, pero l'arquebisbe es negà perque no confiava en les garanties de seguritat que li donaven les autoritats civils.

     El problema de Guisasola es convertí en qüestió política nacional de primer orde perque les autoritats de Madrit varen comprendre que els republicans exaltats llançaven un repte al Govern provocant una crisis política sense precedents. Per això, el mateix Govern va mantindre la seua actitut, secundat per la Santa Sèu, per a que Guisasola retornara a Valéncia.

     La seua tornada a la sèu valentina el dissabte 23 de febrer de 1907 es produí custodiat per dos companyies de la Guàrdia Civil desde Requena; encara aixina la comitiva va ser llapidada de la mateixa manera que la porta principal de la Catedral i la Capella de la Verge. L'arquebisbe estigué amagat durant nou dies en una alqueria de Borbotó.