Era filla natural d'Enrique d'Aragó i de Castella (Enrique de Villena), malnomenat “l’astròlec” i “El nigromant” per la seua afició a les arts obscures; la seua biblioteca fon cremada públicament en el Convent de Sant Dumenge el Real de Madrit per orde del inquisidor fra Lope de Barrientos.

     Sor Isabel estava emparentada en les cases d'Aragó i de Castella. Òrfena als quatre anys, va ser educada en la cort per la reina María de Castella, esposa del rei Alfonso “el Magnànim” i cosina germana de la reina Isabel la Catòlica. Va viure i es educà en el Palau Real de Valéncia.

     La seua protectora havia expulsat als flares trinitaris del convent contigu als jardins del Palau Real de Valéncia per les desvergonyes que corrien sobre ells i a que desijava instalar en Valéncia un centre d'espiritualitat d'clarisas de l'orde de Sant Francisco, per ad açò va cridar a una comunitat de religioses que residia fins a llavors en el convent de Santa Clara de Gandia. La futura escritora ingressà en l’any 1445 en el convent recent fundat de la Santíssima Trinitat, del que anys més tart, en 1462, seria elegida abadesa perpètua.

     Va elegir el nom d'Isabel com a religiosa en memòria de la reina de Portugal Isabel d'Aragó i de la seua parent lluntana la reina Isabel d'Hongria, canonisada en 1236.

     El seu gran obra la “Vita Christi” s’edità póstumament, en 1497, en acabant de que Isabel la Catòlica, amant dels llibres i les lletres, solicitara que li feren aplegar una còpia, puix havien aplegat ad ella les notícies de la seua parent lluntana. Aixina, va vore la llum l'obra gràcies a l'intervenció de la abadesa que la va succeir, Aldonza de Monsoriu, qui va dur el llibre a l'imprenta de l'alemà Lope de Roca (Wolf von Steinm) i ho va dedicar a la reina. Es va tornar a editar en Valéncia en 1513. Va ser durant un temps una obra molt llegida, inclús de major èxit editorial que el “Tirant lo Blanch”, mes, en estar alluntada de l'ortodòxia cristiana, el seu esplendor va quebrar en la censura del Concilie de Trento cap als escrits no basats en els Evangelis oficials.

     L'obra, emmarcada en un gènero devocional, molt del gust de l'época i recomanat per santa Teresa com a llectura per a les seues religioses, narra la vida de Jesús des dels ulls de la Verge María i María Magdalena, enaltint ad estes, l'importància de la qual solia ser velada.

     Va conéixer i va moure a escriure, en este Sigle d'Or valencià, als seus coetàneus Ausiàs March, Jaume Roig, Bernat Fenollar, Joan Roís de Corella, Miquel Péreç, Pere Martínes i fra Jaume Péreç, qui li va dedicar el seu “Expositio super cantica evangelica”.

     L'autora va morir durant la tràgica epidèmia de pesta en Valéncia de 1490, en la que varen morir 11.000 persones de tota condició, per lo que les gents d'aquell temps ho varen aplegar a conéixer com a l’any dels morts.