Membre de la família real, fon fill de l'infant Pere d'Aragó i d'Anjou, comte de Ribargorza i Prades, fill del rei Jaume el Just i de Joana de Foix, filla del comte Gastó I de Foix. Era, per tant, net de Jaume el Just, nebot d'Alfons el Benigne i cosí de Pere el Cerimoniós. Tingué tres germans, Alfons, Elionor i Joan.

     Durant la seua prelatura a Valéncia promogué la celebració de quatre sínodes, en 1373, 1375, 1382 i 1385. També fomentà la solemnitat del cult a la catedral de Valéncia, regulà la processó del Corpus Christi i promogué la construcció del campanar Nou de la catedral, hui conegut com el Micalet.

     Ab l'inici del Cisma d'Occident l'any 1378, les diferents iglésies nacionals prenen postura al costat d'u dels dos papes, menys la Corona d'Aragó, on el rei Pere el Cerimoniós mantengué l'equidistància ab les dos corts papals. A la mort del rei, en 1387, els seus successors es decanten per la cort pontifícia d'Avinyó. Es en 1387, quan Climent VII d'Avinyó nomena a Jaume d'Aragó cardenal.

     Morí el 30 de maig de 1396 a Valéncia i fon soterrat a la part dreta de la capella major de la catedral, on actualment es troba el cor catedralici.

     I el dia 26 d’octubre del any 1378, com s’ha dit, el Bisbe de Valéncia, don Jaume d’Aragó, concedix llicència per a que en la casa de Harón Rubio, en la Juderia, parròquia de Sant Andreu, s’instituïxca una sinagoga en les següents dimensions: trenta pams d’ampla, atres tants d’altaria, i quaranta de llargària (6,78 x 6,78 x 6,84 m.), dotant-la de bancs i tribunes.

     L’antiga iglesia de Sant Andreu (actual de Sant Joan de la Creu) te una gran història: Fon fundada després de la conquesta cristiana de la ciutat, i se construí sobre el solar d'una mesquita. Es troba al barri de la Xerea, ab la frontera al carrer del Poeta Querol i entre els carrers de Vilaragut, Pròcida i Sant Andreu de la ciutat de Valéncia. L'edifici actual es construí entre els anys 1601 i 1615, afavorit pel patriarca Juan de Ribera, que el 25 de giner del 1602 va posar la primera pedra de la construcció. L'any 1902, l'isglésia s'abandonà i la parròquia es traslladà al carrer de Colon. En la guerra civil quedà casi derrocada. En la postguerra, es va procedir a la seua demolició, pero la denúncia pública, en unes circumstàncies gens fàcils, de l'historiador valencià Elias Tormo va evitar que això passara, hi va escriure: "Según parece no hay otra causa que origine la idea del derribo, que la idea de negociar los solares y conseguir así innobles o impropios recursos para construir templos en los ensaches de extrarradio".

     Finalment, l'iglésia fou declarada Monument Nacional l'any 1942.