Crec que este escrit és molt important i estaria molt agraït a qui ho puga compartir. És molt important que ho puguen llegir quanta més gent millor este escrit per a que es puga vore la forma de “treballar” que té el catalanisme en el seu intent d'introduir les seues falsetats respecte a la llengua i història del Regne de Valéncia.

     Sense dubte el catalanisme, des d'antic, ha perseguit l’anexionar-se les Illes Balears i la Comunitat Valenciana, i l'instrument per a conseguir-ho ha segut fer-nos creure que el repoblament per part del rei Jaime I, lleis, pesos i mides, heràldica i llengua són de procedència catalana.

     Fins a no fa molt de temps no s'investigava tant com en l'actualitat sobre este tema, llevat honroses excepcions, com per eixemple el professor Ubieto, tot lo que venia del nort, (adobat en les corresponents falsetats) en Valéncia era acollit pels distints estaments, oficials o no, com lo més cult i es rebia en sorpresa davant la capacitat d'estudi i sapiència d'eixos sers superiors que nos varen fer creure que eren els nostres veïns nortenys.

     Dins de l'apartat de “estudis” encaminats a “demostrar” que el repoblament del Regne de Valéncia per part dels catalans figura la còmica llegenda de les 300 per a uns, 700 per a atres, donzelles procedents de Lleida per al seu casament en uns atres tants cavallers de l'eixèrcit del rei Conquistador i que de les 300 o 700 curiosament solament sèt parelles són les que figuren en la porta romànica de la Catedral de Valenciana. Esta porta està datada al voltant de 1270.

     El destarifat Pere Tomich, croniste català de mitat del sigle XV, acceptat o menyspreat pels nacionalistes catalans depenent de les barbaritats que haja escrit, va ser el primer en escriure respecte a les 300 donzelles (Pere Tomich dona com a certa esta sifra) de la catedral valenciana.

     Abans que res no devem oblidar que en aquella época Lleida era aragonesa i feudataria del rei d'Aragó. Per eixa raó, com veem més avall, Pere Tomich dedicà el seu llibre “Histories i conquestes dels Reys de Arago i Comtes de Barcelona” l'Arquebisbe de Saragossa i fon editat en l'any 1495.

     Seguidament fon Pere Antoni Beuter (1538) qui en el seu llibre “Segona part de la Crònica General d'Espanya” editat en 1551 arreplegà la notícia afegint fantasies pròpies de contistes o de cantants de cordell.

     Seguidament vejam algunes de les barbaritats que s'han escrit per part d'alguns “historiadors” respecte del tema de les “donzelles lleidatanes” de la porta gòtica de la catedral valentina:

     Hi ha que dir que la porta en la que figuren dites caps està datada oficialment com del sigle XIII, és a dir doscents anys abans del naiximent de Pere Tomich. ¿D'a on va extraure l'informació el “historiador” sobre la veracitat d'esta història?: No se sap; ell no aporta senya algun de dita documentació. Pere Tomich se sap que va nàixer en Bagá (Barcelona) en el sigle xv i que morí abans de 1481. Va escriure el llibre “Histories i conquestes dels Reys de Arago i Comtes de Barcelona” dedicat a Dalmau de Mur, arquebisbe de Saragossa. Estes Histories varen ser acabades el 1438, pero no fon editada fins a 1495 (és a dir, despuix de la seua mort) en un nou títul: Històries i conquestes de Cathalunya. Posteriorment, l'obra va ser retocada, continuada, i reeditada els anys 1519 i 1534 en el nom de Histories i Conquestes del reyalme Darago i principat de Cathalunya. Tornà a ser editada i de nou rectificada en 1886, en el nom d'Històries i Conquestas Dels Excellentissims i Catholics Reys De Arago.

     ¿Cóm és possible que en cinc edicions, posteriors totes elles al seu decés, es rectificaren els seus escrits? ¿Qui va ser l'autor d'eixes rectificacions?

     Conta el professor Ubieto en “La llegenda de l'orige lleidatà de trescentes valencianes” (ANUBAR Edicions .Saragossa..1978) que la versió més antiga d'esta falsa llegenda és la del català Pere Tomich en la segona mitat del sigle XV quan diu :” i poc tempspres de la ciutat de Valéncia i la més part del regne; i feu poblar la ciutat de mil dons i fadrines que ho rei feu vindre de Leyda i d'Urgell, i totes dona marit dins de la ciutata; i apres tot aço lo dit rei feu furs i leys ab que la ciutat i lo regne fossen regits”.

     La pròpia informació oficial de la Catedral de Valéncia diu, referint-se els catorze caps d'homes i dònes, que poden ser “...els primers pobladors lleidatans o *bienhechores de l'obra de la Porta del Palau…”. És a dir poden ser lleidatans i les seues dònes, benefactors i les seues dònes, picaprers i les seues dònes, cures i les seues dònes... i continua informant que “… els noms es poden llegir aixina, interpretant les abreviatures…”. De modo que la pròpia iglésia “interpreta” eixos noms. ¿En qué es basa per a interpretar eixos noms?. Vejam:

     AM P NA

     M SA MULER: estes lletres s'han traduït com Pedro i María la seua dòna. (¿)

     AM G NA

     B SA MULER: traduït com Guillem i Bartolomea la seua dòna. (¿)

     R AM NA DO

     LÇA SA MULER: traduït com Ramón i Dolça la seua dòna. (¿)

     Como poden vore, tot molt científic; i aixina fins a les quatre parelles restants. De les 300 donzelles, prenent com a certa esta sifra, tan sol sèt d'elles han tingut honor de ser esculpides en pedra.

     Si el pòrtic a on estan esculpides les cares és d'estil romànic, per lo tant construït sigles abans que la conquista de Valéncia, ¿cóm és possible que les cares representen a persones lleidatanes que vingueren sigles despuix?

     Continuà Escolano en el seu llibre “Décades de l'història de Valéncia” (1610), a qui no li anem a traure ací la cantitat de “errors” comesos en els seus relats, en esta llegenda molt del gust dels relats de cegos que es cantaven en el Cap i Casal quan diu en referir-se al sege de Valéncia per part de les tropes de Jaime I:

     “...el rei va manar tirar un bando en el seu real, que el primer que senyalara l'entrada i pren d'ella per la força de les armes, li havia de donar, pobladors, moneda i pes i mida. Va ser el cas que va caldre ventilar, que gent va posar major perill en el lloc d'entrada, per a premiar-li en la mateixa moneda se seguira a l'efecte. I va ser resolt que tres hòmens que varen obrir la bateria del mur, quan es batia el mur en el trabuc, li varen reduir a major perill. Averiguara ser naturals de Lerida i llavors es va decretar que donara Lerida pes i mida a Valéncia i dònes per a casar en pobladors; repartint en elles i ells el rei terres per a viure. En compliment d'açò varen aplegar de Lerida i la seua comarca trescentes donzelles…” “... va manar el rei posar-la en pedra en lo mes alt de la portada de l'iglésia major, que ix al palau de l'arquebisbe, en els rostres dels hòmens i dònes esculpits.”

     De tots és sabut i més que demostrat documentalment que Valéncia va capitular i que no es va entrar en la medina a sanc i fòc. L'entrada de l'eixèrcit cristià va ser pactada. Pero lo més impactant, i mai millor dit és, segons Escolano, que l'eixèrcit del rei Jaime es va alvançar en casi dos sigles al restant d'eixèrcits del món en l'utilisació dels trabucs. ¡Com per a fiar-se de les senyes d’Escolano!

     Continuant en la falsetat d'esta llegenda, tenim una atra senya no menor: segons els distints historiadors consultats, li calculen a Lleida en l'any 1238 una forqueta que va des dels 1.800 als 4.000 habitants. Prenent com a certs les senyes més elevades d'esta piràmide d'edat, dels 4.000 habitants, digam que 2.000 foren femelles; d'eixes 2.000 dònes ¿quantes entrarien dins del ràtio d'entre els 15 i 35 anys fadrines? (edats estes en les que en aquella época eren desposades les dònes) ¿500, 600?; de les 500 o 600, ¿quantes ya estaven casades? ¿200, 300? Resulta difícil creure que Lleida es quedara sense parelles per a procrear degut a que totes les donzelles foren dutes a Valéncia.

     Abundant en més senyes de l'impossibilitat de que esta llegenda siga certa poder vore el Llibre de Repartiment en que es pot comprovar que varen ser repartides 630 cases entre alguns d'els qui varen acompanyar a Jaume I en la seua conquista i que varen ser repartides de la següent forma: 503 cases per a pobladors de Barcelona; 127 per als de Tarragona; 141 als de Lleida; 247 als de Tortosa; 199 als de Saragossa; 114 als de Calatayut; 137 als de Daroca; 277 als de Terol… i una volta més es deu repetir que l'eixèrcit del rei va estar compost per soldats de varis regnes ibèrics i diversos països estrangers. Ademés d'estes senyes numèriques es deu fer constar que d’estes donacions, no totes varen ser acceptades o habitades pels seus consignats ya que molts d'estos soldats tornaren a les seues terres d'orige; per eixemple, es coneix la senya de que les 141 donacions a lleidetans, dos anys despuix, solament estaven ocupades 90 cases.

     El “unioniste” Sanchis Guarner va dir ad este respecte: “...és cert que els valencians admeten llur ascendència lleidatana, i així el croniste valencià Beuter creu que els famoses tres-centes donzelles de Lleida per manament de Jaime I foren dutes a Valéncia per la poblacio cristiana del nou regne, foren els que dugueren la llengua catalana…”. És a dir, segons Sanchis Guarner, trescentes dònes lleidatanes casades en hòmens de Terol, Saragossa, Daroca, Navarra, etc. varen dur el parla catalana al Regne de Valéncia, i davant la pregunta del perqué si estes donzelles varen casar en hòmens que no parlaven català, ¿cóm va ser possible que els fills si que ho parlaren?; la seua contestació va ser: “...per ço que les criatures més aprenen de les mares que no dels pares”. I es va quedar tan ample.

     Per últim duré a colació el “insigne” Elías Tormo, doctor en dret i filosofia i lletres. En política va passar pel partit conservador pel que va anar diputat, seguidament va ser senador per la Societat Econòmica de Valéncia, durant la dictadura de Primo de Rivera va ser membre de l'Assamblea Nacional Consultiva i durant el govern de Dámaso Berenguer ocupà el càrrec de ministre d'Instrucció Pública i Belles Arts i finalment durant la dictadura franquista ocupà el càrrec de procurador en corts en representació de la Real Acadèmia de Belles Arts de Sant Fernando; este gran ilustrat va escriure: “Damunt de la gran bocina, de tan delicat conjunt, el ràfol de la tulada reposa en els permòdols més interessants del romànic espanyol (casi gòtic), per representar-se, segons la tradició constant els sèt marits i les sèt dònes de Lleida (en lletra dels seus noms respectius) que es varen encarregar de dur a Valéncia, des de Lleida, les 700 donzelles que precisava dur esposes dels militars conquistadors de la ciutat el rei don Jaime, per a poblar a Valéncia ràpidament”. És a dir, don Elías es contradiu aixina mateix quan nos diu que l'obra és “romànic (casi gòtic)” és dir com ya s'ha dit trescents anys anterior a la porta en qüestió; ell ya s'encarrega de dir-nos que els marits també eren procedents de Lleida (¿sobre que base documental?); potser lo més impactant és quan nos aumenta el número de donzelles de 300 a 700 sense conéixer en que es basa per ad esta afirmació i per últim, de tots és conegut que el rei Jaime va permetre quedar-se a moros i judeus en la medina conquistada i que varen ser relativament pocs els que la varen abandonar junt en el depost Zayyan, és dir no era perentori el dur de manera precisa nous colons.