Per als celtes, l’oca era simbolisada per la seua pata, que deixa una chafada pareguda a la fitora dels deus del mar. Per ad estos les oques eren portadores del coneiximent diví i dels mensages de l'atre món i vinculaven el món terrenal en els inferns.

     En Pont la Reina (Navarra) trobem en l'iglésia del Crucificado, un Crist (vore image) sobre un tauló no en forma de creu, sino de pata d’oca.

     I el Catedral Gòtica de Barcelona dedicada a la Santa Creu i a santa Eulalia en l'actualitat es manté viva la tradició de les tretze oques com a Guardianes de Temple en este cas coincidix en el martiri als tretze anys de santa, Eulalia, una joveneta que era guardiana d’oques.

     Para els agotes les pates de les oques varen tindre un significat molt distint.

     Els agotes, identificats en una pata d’oca penjada sobre el pit, varen ser una chicoteta comunitat discriminada durant huit sigles, des del XII al XX. Huy hi ha menuts grups d'agotes en el País Vasc francés, Navarra, Guipúscoa, Osca i en França Bearn i Aquitània.

     El seu orige a ciència certa no se sap com és. La primera expressió de la seua existència data de l'any 1288, que se'ls crida “christianos”. Nos parlen algunes teories que eren descendents dels visigots. En França en aquells moments històrics, també contaven en vàries comunitats d'agotes, als que denominaven com “cagots” que volia dir “gossos gots”.

     Els agotes estaven vinculats a gremis medievals d'artesans: pedrapiquers, obres de vila, fuesters, etc. El seu ofici més habitual era el de fuster, del que eren esplèndits mestres, per la creència popular de que la fusta no transmetia malalties.

     Atra teoria sobre els agotes, nos diu que eren grups de càtars fugits d'Occitània i que varen ser rebujats per la seua condició herètica. Es dia que carien del lòbul de l'orella, també es dia que tenien una orella més gran que l'atra i que una d'elles estava rodejada de pèl, hi havia fins a cançons i poemes a on es mostraven estes possibles anomalies.

     Els agotes no podien chafar el sol descalços, baixe la pena d’abrasir-les les plantes dels peus, puix es dia que a on chafava un agote, l'herba no tornava a créixer i per eixemple que si sostenia una poma en la mà es podria, ya que els agotes tenien la sanc més calenta.

     En Arizkun (Navarra) varen continuar sent marginats durant tot el sigle XIX i gran part del sigle XX. Fins a fa cinquanta anys no es va tapar la porta per la que entraven els agotes a l'iglésia i es va traslladar el cementeri, eliminant-se aixina les últimes chafades que quedaven d'aquella discriminació històrica.

     Hi ha una sentència de la cort, datada en l'any 1820, a on es condena a un home a pagar 25 lliures per cridar “agote” a un atre en una discussió.

     En un juí, el testimoni de sèt hòmens lliures equivalia al de trenta agotes.

     Els agotes varen ser acusats durant sigles de pràctiques religioses paganes, sent segregats i sempre eren considerats com una raça inferior.

     Algunes de les discriminacions han patit han segut estes:

     * Se'ls impedia contraure matrimonis en el restant de la població, la qual cosa està en l'orige d'una gran endogàmia.

     * Se'ls obligava a viure fòra dels núcleus habitats.

     * Devien vestir robages especials per a que se'ls identificara com agotes i dur un signe roig similar a la chafada de pata d’oca.

     * En molts llocs estaven obligats a fer sonar una campaneta al seu pas, per a que els no agotes pogueren apartar-se a temps.

     * En les iglésies navarreses, els agotes eren situats en un buit baix el cor, el campanar o l'escala per a sentir missa. Era freqüent tindre porta pròpia anomenada Agoten Athea, situada al costat de la porta principal, sent més baixa i estretix que la principal per a que d'eixa forma tingueren que inclinar el cap en entrar en l'iglésia.

     * En els temps de oyernat (raça vasca) els vascs duyen el pèl llarc, als agotes se'ls obligava a tallar-li-ho per a que siguen diferenciats del restant. Els estava prohibit dur armes i vestir de gentil home.

     * Per a batejar als agotes s'usava una pila batismal diferenciada del rest.

     * En general en les iglésies navarreses hi havia una ralla en el sol, que els impedia accedir a una part de l'iglésia, és dir, tenien prohibit acostar-se a l'altar. En l'iglésia d’Arizkun no existia eixa llínea separadora, sino que es va alçar un reixat.

     * L’eucaristia els era entregada en un bastó o similar.

     * En França es reservava una zona no consagrada en els cementeris per a excomunicats, enchisers, suïcides i agotes. Els agotes eren enterrats en caure la vesprada i sense campanes.

     * Entre moltes atres prohibicions, no se'ls permetia criar ganado, beure en les fonts públiques o participar en balls i festes.

     * Quan hi havia ofrenes, les donades pels agotes eren arreplegades i posades aparte de les del restant dels fidels.

     * En la vall del Baztan (Navarra), no podien assentar-se en la mateixa taula que els natius de la vall.

     * Si un home no agote es casava en una dòna agote, els fills serien agotes. Si a l'agote li favoria la fortuna i es feya ric i es casava en una dòna no agote, se'ls cantava unes coples burlesques en el dia de la seua boda per lo que se'ls amargava la cerimònia.

     * Se'ls donava la pau en l'iglésia en el portapau posat al revés i cobert en pany. En alguns llocs es pretenia que ni se'ls donara la pau, sino deixar-li-la en un banc a on ells la pogueren prendre.

     * No podien ser ordenats sacerdots.

     L'odi cap als agotes era tal que els pares transmetien als seus fills les barbaritats en que eren despreciats, inclosa la seua forma anatòmica. Es dia que eren luxuriosos, com tots els leprosos, pel color de la seua sanc; colèrics, orgullosos, susceptibles, arrogants, astuts, que ocultaven entre ells moltes coses. Se'ls definia com cretins, homosexuals, fetillers, que s'unien en les bésties, que feyen mala olor, que tufava el seu alé i com hem vist es dia que a on posaven un peu descalç no tornava a créixer l'herba.

     Pio Baroja en la seua obra “Les hores solitàries” descriu aixina als agotes:

     “Cara ampla i com d’osset del peu, esquelet fort, pòmuls eixints, distàncies bicigomàtiques fortas, grans ulls blaus o verts clars, un poquet oblics. Cràneu braquicéfal, rostre blanc, pàlit i pèl castany o ros; no s'assembla en res al vasc clàssic. És un tipo centre europeu o del nort. Hi ha vells en Bozate que semblen retrats de Durero, d'aire germànic. També hi ha uns atres de cara més allargada i morena que recorden al gitano”.

     Hi havia llegendes que els atribuïa traces físiques distintius, com no tindre lòbul en l'orella, idea que va persistir inclús cert temps en acabant de que desapareguera la marginació, quan en plena era del racisme pseudocientífic i la frenologia del sigle XIX, va sorgir l'idea de que eren d'orige ètnic diferent a la població autòctona de les valls.

     En el barri agote de Bozate (Pamplona) hi ha un dit popular que diu “Al agote, garrotazo en el cogote”.

     Fins a ben entrat el sigle XIX, en Espanya s'exigia la presentació d'un certificat de neteja de sanc, per a accedir a l'Universitat, entrar en l'eixèrcit, l'iglésia o el funcionariat, i en el que devia constar que el posseïdor del mateix no era judeu, musulmà, convers o agote.

     Com poden comprovar l'història dels agotes resulta aborronadora, forma part de l'història negra d’Espanya i de l'iglésia catòlica.