La circular de referència va ser, en justícia, molt celebrada a la vista dels comentaris periodístics abocades.

     Exhume (¡uy!, perdó) ací algunes frases com a mostra de la lliteratura oficial de l'época.

     Començava recordant als valencians l'obligació d'obedir “sense vacilacions” el primer manament del decàlec. Tot ell respirava amor a les bones costums i respecte a la llei.

     Per eixemple. Prohibia tot treball en els dies festius: “No consentiré que s'escandalise al públic treballant en aquells dies en que ho condenen els manaments, corroborats per la llei de 3 de març de 1903, de 1907, de 1910, etc., etc.” Açò de declarar la llei de Deu corroborada per una série de Reals Ordenes, un servidor és la primera volta que ho llig. Va ser una innovació previsora i afortunada del governador de Valéncia.

     Per a que els valencians no sofriren tentacions, la circular prohibia l'exhibició de certes dònes “que no solament tenen la desgràcia de no ser decents, sino que fan vanaglòria de les seues deficiències morals.” Si es juja per la circular, Valéncia devia ser pijor que Sodoma i Gomorra juntes.

     Pero en la circular em trobe en un paràgraf que no se molt ben qué vol dir; siga per la reserva mental del Sr. Governador o per un explicable enmadeixament dels paràgrafs que li precedien, pero crec que vol dir alguna cosa molt greu. A saber:

     “La terra en que chafava el cavall de Atila quedava infructífera; no espere yo que eixe vici, el més odiós, haja produït en vosatres la esterilitat que produïa l’ungla d'aquell brut”.

     Ací tinc yo una confusió. Sobretot perque no se sap a quin brut pertanyia l’ungla.

     Els valencians que varen ser somesos a tal fèrula, estic segur de que hem millorat molt moralment. Segur és que ya no taquem els carrers en paraulotes excessives i deambulen per elles sotes deficients. No crec que es puga acusar als valencians d'aquella esterilitat que produïa l’ungla del brut del cavall de Atila.

     Al fi de contes, paraules de polítics.