Si pensàveu que quan un periodiste termina la seua carrera ya es pot presentar davant qualsevol director, i davant ell, expondre la lluentor del seu curriculum, esteu molt equivocats.

     En Espanya no es pot eixercir el periodisme sense ser de dretes o d'esquerres (inclús molt de dretes o molt d'esquerres). El periodiste, una volta que ya forma part de la redacció, ya pot gojar d'una amplíssima llibertat per a tot, llevat de per a ser lo contrari per a lo que va ser contractat.

     No crec que entre les matèries a estudiar en les diferents facultats (públiques o privades) s'impartixca el tema “cóm exterminar el lloc comú”.

     Pero, per ara, existix un lloc comú que no poden exterminar els periòdics de dretes ni d'esquerres. Ad alguns d'estos pobres periodistes se'ls nota molt lo mal que li'l passen quan tenen que defendre, en els centenars de tertúlies diàries de radi i TV, sobre certs temes relacionats en “els seus”.

     En moltes ocasions em sembla increible, per molt que hagen deprés en la seua escola, com poden ser capaces de trobar tots els dies la formula màgica, inèdita i virginal de dir sempre lo mateix… per a no dir res.

     Hui no s'és un periodiste de renom si no té una discreta versió del “lloc comú”. Continue sense entendre com cada volta s'eviten més certes expressions, tals com: “bellíssima senyoreta”, “bizarro militar”, “auster magistrat”, “el sepeli va ser una imponent manifestació de duel”, “el teatre presentava un aspecte brillantíssim”, “els més vells de la comarca no recorden calamitat semblant”, etc.

     Volguts periodistes: un periòdic escrit sense llocs comuns resulta ininteligible per a la majoria dels llectors. Les seues idees es fan antipàtiques ad eixe lloc comú que es diu “el públic”.

     Tot açò val per a qualsevol periodiste a excepció de la secta de à punt; estos són una atra espècie.

ENTREVISTA DE TRABAJO ENTRE EL DIRECTOR DEL PERIÓDICO Y EL ASPIRANTE A PERIODISTA.

EL DIRECTOR: ¿Ha acudido a todas nuestras fuentes informativas hoy?

EL ASPIRANTE: Todas, sin saltarme ni una sola.

EL DIRECTOR: ¿Ha meditado sobre los deberes del periodista?

EL ASPIRANTE: Profundamente. El primero la veracidad.

EL DIRECTOR: Muy bien. ¿Ha leído NUESTRA prensa de hoy?

EL ASPIRANTE: Sin ahorrarme una página. Y he comprobado lo necesarias que son nuestras ideas. Los periódicos de la competencia no respetan nada. Siguen obstinados en negar las virtudes de nuestros ideales. Son los enemigos naturales del mundo obrero.

EL DIRECTOR: Bien, bien. Centrémonos en nuestra entrevista: Figúrese usted que ya está ejerciendo esta noble profesión… que digo profesión ¡sacerdocio! Va por la calle y caza al vuelo un rumor sensacional. El rumor perjudica seriamente a una persona o a un partido. ¿Qué hará usted?

EL ASPIRANTE: Procuraré comprobarlo.

EL DIRECTOR: ¿Y luego?

EL ASPIRANTE: Si se refiere a los nuestros, nada, porque hay intereses que están por encima de la verdad. Si se refiere a los enemigos de nuestros dogmas políticos, le daré curso, aunque no lo haya podido comprobar, porque el fin justifica los medios.

EL DIRECTOR: ¿Y cuando se demuestre que el rumor era falso?

EL ASPIRANTE: Una honrada rectificación.

EL DIRECTOR: ¿Dirá usted: “nos hemos equivocado, el rumor era una solemne mentira”?

EL ASPIRANTE: No. Diré que no está confirmado oficialmente.