Des de que Felipe II es convertí en rei en 1556 no realisà una convocatòria de Corts en la Corona d'Aragó fins a 1563, periodo excessivament llarc si tenim en conte que durant el regnat de son pare, Carlos , varen ser convocades en prou regularitat (1528,1533,1537,1542,1547,1552). Esta falta de convocatòria de Corts suponia, per lo tant, un increment de l'autoritat real.

     Els tres braços (eclesiàstic, militar i civil) es prestaven a rebre el jurament dels Furs per part del príncip, deixant fòra de perill els Furs, aixina com l'obediència al rei i a la reina,“con expressa protestación y salvedad que el dicho juramento no pueda ser trahído en alguna forma e manera en tiempos venideros ni en uso ni en consequencia, ni que por aquel pueda ser hecho ni causado perjuizio, derogación ni lesión alguna a los Fueros, Privilegios y Libertades de la vuestra Ciudad y Reyno de Valencia, antes aquellas e aquellos queden en su fuerça, valididad e integridad, como si por aquellos no fuesse prestado en esta”.

     El rei Felipe II, despuix de la jura en la vila de Monsó, retardà la seua vinguda al regne valencià per a repetir la fòrmula. L'excusa per ad este retart va ser que la fòrmula del jurament prestat en Monsó per Felipe, repetia exactament la realisada pels reis despuix de la seua arribada al tro, si be, en este cas, s'afegia el compromís de l'hereu de reiterar el jurament a l'inici del seu regnat en la ciutat de Valéncia, en els térmens i condicions establits pels Furs.

     Això fon lo que va portar a terme Felipe II en ocasió de la convocatòria de Corts Generals de la Corona en Monsó, en 1563. Despuix de la clausura de les sessions en la vila aragonesa, el rei prorrogà les Corts valencianes per a la capital del Turia.

     En esta ocasió, el jurament real es va portar a terme en els protests dels síndics dels Estaments pel retart en prestar el jurament:

     “Trobaren-se al dit jurament los syndichcs dels tres staments, fent les protestacions ordinàries, y ls scrivans que han de rebre dit acte, y molts altres senyors, així de la terra com de sa cort y casa”.

     Els tres braços, l'eclesiàstic, el militar i el civil protestaren davant el rei, ya que eren varis els Furs vulnerats pel monarca. En primer lloc, el Fur 115 de de cúria et baiulo, pel que s'ordenava que, quan es produïra la successió, el nou rei devia acodir personalment a la ciutat de Valéncia a celebrar Corts, en el determini d'un més, per a jurar “que “tindrà, observarà i farà tenir i observar els Furs, Privilegis, Usos i Bons Costums de dita Ciutat i Regne”. Igualment, els Furs 116 i 117 del referit Títul disponien que els reis devien celebrar Corts Generals dins del Regne de Valéncia i tenien obligació de jurar al principi del seu regnat, perque, en cas d'incompliment, no podrien solicitar subsidi o ajuda al Regne o a qualsevol dels Braços ya que, en cas de fer-ho, els afectats podrien negar-se sense incórrer en pena alguna, per molt necessària que anara l'ajuda solicitada. A major abundament, el Fur 118 establia que ningú, llevat el rei o, en cas de necessitat, el seu primogènit, podia celebrar Corts Generals o Parlaments en el Regne, mentres que el Fur 119 establia que només el rei o el seu successor pogueren celebrar Corts o Parlaments en el Regne, declarant nul qualsevol acte de convocatòria o procediment contrari als Furs.

     Contravenint tots estos Furs, el rei no havia prestat jurament en la capital del Regne en el determini establit, tampoc havia convocat ni celebrat Corts dins del Regne, sino que, pel contrari, havia convocat als Estaments valencians en Monsó, en tanta pressa, que havia resultat pràcticament impossible acodir en el determini previst. La qual cosa era contraria a les disposicions forals, lo que duya als Braços valencians a solicitar l'observança lliteral dels referits Furs, sense interpretació alguna, i que, en cas de celebrar Corts, es fera personalment pel rei o, en cas de necessitat, pel príncip hereu, dins del Regne de Valéncia, solicitant la revocació i cassació de qualsevol acte o procediment fet en contrari. No obstant la decretata real no oferia una resposta plenament satisfactòria:

     “Sa Magestat, en les ocassions que·s oferiran de convocacions de Corts, procurarà fer al Regne la mercè que podrà en lo que se li suplica, conforme ho permetran los negocis de la universal Monarchia”.

     Per la força de la Llei el rei es va vore obligat a acatar els Furs en les corts que varen ser convocades estant en Madrit a 4 de Decembre de 1603 per al dia 1 de giner següent en la vila de Denia.