La primera gran riuada de la que hi ha constància despuix de la conquista de la ciutat pel rei Jaume I, va ocórrer el 16 d'octubre de 1321. D'esta riada es conserva en el Llibre d'Actes d'eixe any la carta que varen enviar el Justícia, els Jurats i prohomes de la ciutat al rei Jaume II, que dia aixina

     “al molt alt e molt poderos Senyor en Jacme, per la gracia de Deu Rey Daragó, etc…En aixi Senyor que per la multitut de les aygues pluuials, per la qual ara son cahuts molts alberchs e cases dintre e fora los murs de la Ciutat, e atres moltes cases escalonades, aparellades de caure e encara sien caygudes alcunes voltes dels ponts de la Ciutat…”

     No va caldre esperar molt de temps per a que es produïra la següent riuada del Turia, ya que sèt anys despuix, el 28 de setembre de 1328, el Consell General de Valéncia informà en el Manual de Consells.

     “Com lo riu de Guadalaviar en lany MCCCXXVIII en la vigilia de Sant Michel Arcángel fon vengut tan gròs que derruhi é destrohí camps é derrocá cases”.

     Pero la major riuada registrada històricament en la ciutat de Valéncia, per devastació i número de víctimes, es va produir el 27 de setembre de 1517 despuix de 40 dies de pluges intenses, va destruir tots els ponts de Valéncia, més de 200 edificis i causà centenars de morts. Els governants de Valéncia, en carta dirigida a l'Emperador Carles V, explicaven haver-la deixat sense ponts i totalment inundada, tant per les aigües del riu com de les séquies que la solcaven. Com a resposta es creà la Junta de Murs i Valls per a vigilar la conservació de les portes, fossos i muralles que protegien a Valéncia.

     L'avinguda del riu Turia sobre la capital valenciana es va produir a les 3 de la vesprada d'aquell 27 de setembre de 1517, que era dumenge, despuix de 40 jornades plovent intensament sobre tota la regió i va obligar als jurats de la ciutat de Valéncia a demanar ajuda urgent al rei Carles I, llavors nouvingut a Espanya.

     “Va semblar un retrat del diluvi de Noé”, va descriure l’historiador Escolano. El Turia aplegà a Valéncia “en tanta força com mai ho havien vist persones vivents” i en una hora va derribar tots els ponts que donaven a les portes de les muralles de Valéncia, el Portal Nou, el del Palau Real i dels Serrans, i gran part dels antepits dels Ponts de la Trinitat i de la Mar.

     “La fúria i creixent del riu va ser tan temerària, que la ciutat va quedar feta una babilonia de planys i veus, naixcudes dels que morien ofegats en les aigües, i baix de les cases que s'anaven caent i les mes del barri dels curtidors; i no menys aumentaven esta tragèdia les clamors dels demés ciutadans, que aguardant un atre tant de sí, trencaven el cel demanant misericòrdia a Deu”, detalla Escolano en la seua crònica.

     A les 4 de la vesprada del dia 27 les aigües havien inundat casi tots els barris de Valéncia. Solament en el carrer de Murviedro (hui carrer Sagunt) varen desaparéixer xixanta edificis. Les aigües varen entrar en tal cantitat, “que podia navegar una barca gran pels portals situats junt als ponts citats, i també per les portes dels Tints i de les Blanqueries”, descriu.

     “Les aigües desbordades es varen estendre a moltes alqueries, causant estralls incalculables i es varen vindre avall casi tots els molins, es varen obstruir les séquies i varen quedar *embarrancadas les terres de llabor. Allò no semblava l'Horta de Valéncia”, senyala.

     “En el Convent de la Zaidía les aigües varen alcançar un nivell de dèu pams i mig i varen causar molts danys”, per lo que les religioses varen tindre que refugiar-se en les cases dels benefactors.

     Quan va escomençar a baixar el nivell del Turia, varen quedar al descobert “els centenars de morts que l'aigua havia arrastrat en si en aquell dia fatídic, que va ser recordat durant molts anys com el més nefast de tots els temps”, conclou el croniste.