L'estació és molt volguda pels valencians i ha segut coneguda per diversos noms: l'Estació Central de Valéncia dels Ferrocarrils Econòmics, Pont de Fusta, Santa Mónica i també "La Valenciana".

     El 10 de novembre de 1890, per mig d'una Real Orde li va ser concedida a la Societat Valenciana de Tramvies la concessió per al servici de totes les seues llínees ferroviàries des d'una nova estació en Valéncia, que s'ubicaria en els antics horts dels convents de Capuchins i Germanetes dels Pobres, que havien segut expropiats pel govern en 1835 i venuts a capitalistes inversors.

     L'edifici de l'estació es va proyectar donant la seua frontera principal a la calle Vora del Riu, per l'arquitecte Joaquín María Belda, en un presupost de 818.259,50 pessetes.

     Els rellonges de l'estació varen ser encarregats a la firma anglesa Svensson & Sons, pero en no poder esta servir-los en el temps marcat, es varen llogar durant un any atres a la firma valenciana Andrés Peris Larra.

     Va ser inaugurada el 7 de juliol de 1892, en el nom d'Estació Central, i s'elevava a una altura sobre el nivell de la mar de 14,82 metros. Sempre va ser considerada com a orige de tres llínees distintes, per això el seu pk és el 0, llevat de la llínea del Grau, on Valéncia era el final de la llínea. La seua categoria va ser sempre d'estació de primera classe.

     El 7 de Març de 1912 la firma valenciana Arfella Germans firmà un contracte en la CTFV, rubricat pel seu director Rafael Amat per a la colocació d'una esplèndida marquesina en la frontera principal de l'estació central.

     Les vies estaven senyalisades en uns cartells de forja, en el nom de cada destí en la capçalera de cada via, en 1919. Estos cartells en l'any 1940 ya no estaven.