Joaquín Manuel Fos (de qui en atre moment relatarem la seua novelesca vida), en 1769, fon elegit alcalde de barri per la ciutat de Valéncia, càrrec que havia segut creat un any abans pel rei Carles III en la finalitat de mantindre l'orde, evitant aixina, en la mida de lo possible, un atre tumult com el sofrit en Madrit i conegut com la “Motí d’Esquilache”, secundat posteriorment en atres ciutats, com a conseqüència del denominat bando dels capells i les capes, que prohibia l'us del capell d'ala ampla i de la capa llarga.

     El mateix Carles III, en octubre de 1771, publicà un Real Bando pel que prohibia l'us de la pólvora i fòcs artificials. En 1777, don Joaquín Fos (en eixe temps gran industrial textil), creava ab els treballadors que s'havien quedat sense treball en l'indústria pirotècnica, els “coeters”, un cos de vigilància nocturna per als carrers de la ciutat, el principal comés del qual era la salvaguarda de l'orde públic nocturn, el manteniment de l'allumenament dels farols, l'auxili als veïns del barri aixina com l'anunci de viva veu de les hores i de l'estat del temps a cada hora. Les rondes donaven començ a les onze de la nit i finalisaven a les cinc del matí.

     Els requisits per a poder pertànyer ad este cos eren bàsicament, medir com a mínim cinc peus d'altura (un metro i cinquanta i dos centímetros), en una edat entre els vint i els quaranta anys, tindre una veu potent i clara, no tindre antecedents policials, ni treball que els impedira estar descansats durant la nit.

     Els ajuntaments proveïen a cada sereno de l'uniforme corresponent que consistia en: capot (canviat més tart per un guardapols gris), garrot en la punta de ferro usat a modo de llança per a atacar o defendre's, farol, canana, gorra, un cint en una porra, un chiulet i unes batzoles que s'usaven per a alertar en cas d'incendi. Si es cometia algun robo o detectaven algun incendi, devien actuar. El chiulet que portaven era de bronze, ab ell podien advertir a les autoritats pertinents en cas d'observar la comissió d'algun delicte. Molts dels serenos duts per un excés de celosia professional davant qualsevol mínim altercat, o lo que creïen que podria aplegar a ser-ho, utilisaven el seu chiulet en prontitut, de manera que en el temps la policia escomençà a fer cas omís davant estos avisos, que moltes voltes eren precipitats i injustificats. Els propis veïns acabarien, d'igual modo, restant-li importància a d’esta peculiar tonadeta, generalisant-se l'expressió “prendre a algú pel chiulet del serno” per a referir-se a aquell a qui no se li tenen en conte les seues opinions, consells o indicacions, donant-li d'esta forma poca o cap importància.

     Els transnoctadors que aplegaven a casa sense claus, reclamaven el servici del sereno donant palmades, i quan el sereno ho sentia, contestava en un sonor: ¡Vaaa...!. Atres els cridaven pel nom del seu ofici: ¡Serenooo!, a lo que este responia de la mateixa forma en atre sonor:¡Vaaa...!.

     Si qui pretenia accedir a la casa no era conegut, o si era d'aspecte sospitós, el sereno li preguntava on anava i li acompanyava fins al pis, cridava a la porta i comprovava que el titular de la vivenda estava conforme en la visita. Si se'ls demanava la nit anterior, despertaven als veïns que havien solicitat que pujaren al pis i cridaren al timbre.

     En el Grau de Valéncia, els serenos, a banda d'eixercir les seues funcions com a tals, tenien atra missió especial: despertar als peixcadors. Per a saber a quina hora devia alçar-se cada u d'ells, varen ingeniar un senzill còdic: els peixcadors nugaven una corda al picaport de la porta de les seues cases en els nucs corresponents a cada hora. Per eixemple: si la corda tenia tres nucs volia dir que se li tenia que despertar a les tres, i si era a les tres i mija, la corda duya tres nucs i un llaç.

     Durant molts anys, este servici era abonat mensualment pels propis veïns i els serenos, junt en els carters, en aplegar les festes nadalenques, eren famosos els seus recorreguts casa per casa entregant les seues targetes de felicitació en espera de rebre les corresponents estrenes. Era norma prou generalisada vore algun veí invitant a café i copa en les fredes nits d'hivern.

     Va a haver un total de 300 serenos en Valéncia, que en els últims temps ya percebien una ajuda econòmica de l'ajuntament. En l'arribada dels porters automàtics i la modernisació dels panys, la figura del sereno en Valencia va acabar desapareixent en l'any 1977.

     “El sereno era pastura de la nit, entenia de crits de dònes, sabia si parien o gojaven i reïa o cridava al cirugià”, dien uns versos de la volguda Glòria Fortes.