La cadena va passant de nació en nació i dona la volta al món. Ningú deixa de firmar i retransmetre perque en la capçalera de la fulla hi ha escrites estes paraules: “No trenque vosté la cadena perque això li duria mala sort”.

     D'un temps ad esta part han creixcut la mania de les cadenes. Yo he tingut la debilitat de esclavonar-me en dos o tres. Pero he dit ¡ya basta!. La de hui queda trencada en les meues mans, i que siga lo que Deu vullga.

     I mira que era una cadena interessant. Va nàixer, a lo que sembla, en Anglaterra, ha passat per Estats Units i per França, i ara va per ací. En ella hi ha esclavons que es diuen José Saramago, Mario Vargas Llosa, Paul Auster, Haruki Murakami, Amin Maalouf, Roberto Bolaño, Fernando Aramburu, Lorenzo Silva, Carlos Zanón. A mi me l'ha enviat un tal Félix Bolaños, Ministre de la Presidència del Govern del Regne d'Espanya. He tingut al pronte l'intenció d'enviar-li-la a nou presidents d'autonomies, de la capacitat de les quals per a trencar cadenes estic ben segur; pero no ho he fet perque lo establit és manar-li-la a persones als qui es desija felicitat.

     He trencat la cadena. Pero com no soc menys supersticiós que els ilustres companyers de cadena, la llista incompleta de la qual acabe de donar, em quede en una miqueta de preocupació. Si demà m'ocorre algun contratemps, em costarà treball no atribuir-los ad esta vanaglòria d'independència. Són molts hui en dia els personages de mèrit que ho temen tot de qualsevol vanaglòria d'independència (menys la seua particular).

     No obstant, fer una chicoteta barrabassada, trencar alguna cosa, és com llevar-se anys de damunt. I encara que només siga per això…