Fill d'un militar a les órdens de Jaume I, estudià lleis a Valéncia.

     Se va casar en primeres noces en Na Carbona, filla del senyor de la Todolella. Vivint en Morella, a on es dedicava al comerç, va descobrir a la seua esposa en adulteri. Segons els costums de l'época, la va matar en defensa del seu honor.

     Va anar a Valéncia des de Morella per a entregar-se a la justícia. Fon jujat i absolt per Jaume II. Poc de temps despuix va tornar a Morella i va transferir el senyoriu de Todolella a la seua filla Francisqueta.

     Vinatea va tornar a Valéncia a on se va casar en segones noces, esta vegada en Jaumeta Castella.

     Fon "jurat en cap" de Valéncia l'any 1333, que Alfons el Benigne va pretendre separar de la jurisdicció real les ciutats i viles més importants del Regne de Valéncia (Xàtiva,Alzira, Sagunt, Alacant, Morella, Castelló i Burriana), per a passar-les en feu al seu fill Ferrando. Este fet suponia un "contrafur", i debilitava políticament el braç real o popular, per lo que els habitants de les viles afectades van acodir als jurats de Valéncia perque assumiren la seua defensa.

     Francesc de Vinatea va ser triat pera tal missió, aprofitant la visita del Rei Alfons a Valéncia en aquell any. La seua intervenció davant del monarca va ser tan ferm i valent que, a pesar dels reproches de la Reina, el Rei va anular immediatament totes les donacions efectuades.

     Davant les intrigues i pregàries de l'esposa del rei Alfonso II de Valéncia, Leonor de Castella, el rei determinà separar de la jurisdicció real algunes ciutats i viles del Regne de Valéncia per a entregar-li-les en propietat al seu fill Fernando. Este fet va ser considerat com un contrafur, un trencament de la llei foral, ya que els furs del Regne de Valéncia instituïts pel rei Jaume I prohibien tal possibilitat.

     Els representants de les ciutats i viles afectades, totes elles baixos jurisdicció real, és dir no pertanyents a cap noble, Alacant, Elda, Novelda, Oriola, Guardamar, Xàtiva, Alzira, Murviedro, Borriana, Morella i Castelló es varen reunir en Valéncia i designaren a Francesc de Vinatea jurat en cap per a defendre els furs davant el rei, una qüestió delicada en l'época, ya que el monarca posseïa pràcticament dret de vida i mort sobre els seus súbdits.

     Segons la crònica, davant els jurats Vinatea afirmà:

     "...yo m'aventuraré a plantejar la qüestió davant el Rei i no pregaré per la meua vida i si em mata el Rei, moriré per llealtat, per lo que si yo m'aventure, vosatres, els demés jurats, be podeu acompanyar-me"

     Trobant-se el huit d’octubre de 1333 el rei en la ciutat de Valéncia, cap i casal del Regne, es varen personar davant d’ell els jurats de la ciutat, i Francesc de Vinatea al cap, prenent la paraula li va reprochar al rei la seua actitut i va fer una encesa defensa dels furs valencians.

     I, ya davant el Rei, va pronunciar el següent discurs:

     “...em maravelle del senyor Rei i de tot el seu Consell, de les donacions que ha consentit, quan no podia separar dites viles del Regne de Valéncia, si ho feya Valéncia no seria res; pero ells no consentirien dites donacions, les contradirien i que es maravellava d'ell i del seu Consell i els cridava traïdors.…”

     “...i no canviarem d'opinió, encara que em separe el cap del coll, o nos mate a tots, i vos promet senyor que si yo muic no escaparà cap d'estos que estan ací, tots moriran a espasa i vós senyor i la reina i l'Infant Don Fernando.”

     I terminà ab la célebre frase que va dirigir al propi rei, i que es considera com la més certera formulació del pactisme constitucional de la Corona d'Aragó sobre la llimitació del poder dels reis que, d'esta forma, feya impossible la formació d'una monarquia autoritària:

     “...cada u de nos som tant com vós, pero tots junts molt més que vós”.

     Davant els arguments esgrimits per Vinatea el rei va ordenar retirar el contrafur.

     En eixe moment la seua esposa, la reina, li va increpar la seua debilitat davant lo que considerava un acte de rebelia i que el seu germà el rei de Castella, Alfonso XI, els hauria fet eixecutar a tots.

     El rei revocà la partició, encara que estudis recents senyalen que Vinatea va morir -¿casualment?- uns mesos despuix d'este episodi històric.

     Cal tindre en conte que Els Furs tenien establit que no es podia desmembrar el Regne de Valéncia.

     Segons les cróniques Vinatea va dir davant del rei:

     "…no canviarem d'opinió, encara que em separe el cap del coll, o mos mate a tots, i vos promet senyor que si me mos morim no escaparà algun d'estes que són ací, tots moriran a espasa i vós senyor i la reina i l'infant El senyor Ferrando".

     El Rei va mirar la Reina i li va dir:

     -"¿açò volíeu sentir?".

     Ella irada, plorant, li va dir:

     -"senyor, açò no consentiria el Rei Alfons de Castella, el nostre germà, perque ell els degollaria a tots".

     Alfons li va contestar:

     -"reina, reina, el nostre poble és lliure, i no està subjugat com el poble de Castella, perque ells em tenen a mi com a Senyor i nosatres a ells com a bons vassalls i companyons".

     El Rei va revocar les donacions, va ser fidel als Furs i a l'idea del senyor Jaume de conservar íntegre el Regne de Valéncia, eixe Regne diferent dels atres, on, perque lo va voler el senyor Jaume, no es parla ni com a Aragó, ni com a Catalunya, es parla valencià.

     També és famós per una frase que hauria dirigit (segons algunes fonts a Pere, pero possiblement al propi rei Alfons), i que se considera una precisa formulació del pactisme constitucional de la Corona d'Aragó quant a la seua llimitació del poder dels reis, que feya impossible la formació d'una monarquia autoritària:

     “…cada un de ens som tant com vós, pero tots junts molt més que vós…”.