Les plagues de llagosta són conegudes des de l’antiguitat i apareixen ja en les relacions bíbliques com a una càstig enviat per Déu com a conseqüència dels pecats o la falta de moralitat dels humans.

     Així, en el llibre de l’Èxode hi trobem referida una vuitena plaga, la de llagosta, com un dels càstigs que s’envia als egipcis per tal que el faraó deixe eixir el poble hebreu cap a la terra promesa:

     “Llavors el Senyor va dir a Moisès:

     Moisès va alçar el seu bastó cap al país d’Egipte i el Senyor va fer que es girara un vent de llevant durant tot el dia i la nit. Al matí, el vent de l’est havia portat les llagostes... Cobriren la superfície de la terra fins al punt que el país va quedar enfosquit. Les llagostes van devorar l’herba i la fruita dels arbres... En tot Egipte no va quedar res de verd, ni als arbres ni als camps”. Èxode, 11-15.

     Als manuscrits inèdits titulats Apuntes históricos sobre la villa de Xert de mossén Josep Arasa Barberà (Santa Bàrbara 1874-1936), rector de Xert de 1903 a 1905, que estem acabant de preparar per a la seua propera publicació, junt amb Josep Meseguer i Mª Milagros Cárcel, trobem entre d’altres una notícia curiosa que es refereix a la veneració que en temps passats hi havia al nostre poble a sant Gregori i a la seua aigua miraculosa contra les plagues del camp, en concret contra les llagostes, encara que també contra els cucs i els pugons que destrueixen les collites i els arbres.

     Tot i això no hi havia cap imatge del sant ni cap altar dedicats a sant Gregori dins la parròquia de Xert, encara que en la visita duta a terme pel bisbe de Tortosa Manuel Ros de Medrano en 1817, sí que se’n cita entre una de sant Gregori I papa, més conegut com a san Gregori Magne, compilador de l’Antiphonari, revisor de la música sacra ─que s’anomena també gregoriana─ i un dels quatre doctors de l’església llatina.

     A la comarca del Baix Maestrat sí que trobem dos ermites dedicades a sant Gregori Ostiense: una a Benicarló, construïda sota la seua advocació el 1677 a expenses dels llauradors i una altra a Vinaròs datada del segle XVIII, de cap al 1780.

     Mossén Arasa ens diu que a la sagristia de l’església vella es conservava una ampolla amb aigua dita de sant Gregori, perquè provenia de l’ ermitori de Navarra on enviaven, en cas de necessitat, a una persona des de Xert per a dur-la i poder beneir els camps contra les plagues:

     “Mucha es la devoción que en el pueblo de Chert tienen a san Gregorio obispo de Ostia y es también muy grande la confianza que ha depositado en su milagrosa agua como remedio contra la langosta y otros bichos que destruyen el arbolado y los sembrados. Sus cristianos moradores conservan siempre de esta agua, llamada de san Gregorio, que traen de la ermita de Peñalva, en Navarra, la cual tocada a las reliquias del santo, veneradas en dicha ermita, sirve para bendecir los campos a fin de que el Señor los guarde de la langosta. El sacristán Juan Ferreres ha sido el último, al cual dio encargo la villa de traer el agua de san Gregorio por el año 1897, conservándose en el archivo en una redoma casi llena”.

     Juan María Feliu en el seu article Basílica de San Gregorio Ostiense, conta que el sant va morir a Logroño el 9 de maig de 1044 i les seues despulles van ser posades sobre un cavall, seguit pels deixebles del sant que acordaren enterrar-lo allà on l’animal parara per tercera vegada. Així es va fer i va parar la primera vegada a Mués, la segona prop de Sorlada i la tercera a un turó denominat Piñalba, on hi havia una ermita dedicada a Sant Salvador. Allí va ser soterrat i oblidat fins a dos-cents anys després quan els bisbes de Pamplona i Bayona que tornaven d’una peregrinació a Compostel•la, van conèixer la història i la seua intercessió contra la plaga de llagostes de 1040 i manaren fer rogatives fins que, segons la tradició, unes llums que baixaven del cel van indicar el lloc exacte de l’enterrament. En aquell lloc es va alçar aleshores una ermita, que al segle XVIII es va transformar en basílica barroca, conservant-se les relíquies a una arca de plata. La més preuada és el cap, cobert de plata, amb una obertura superior i un altra a la part inferior, al coll, per a deixar-hi passar l’aigua que es considera miraculosa per a les plagues de llagosta i altres malalties del camp.

     A l’article de Juan José Barragán Landa titolat Las plagas del campo español y la devoción a San Gregorio Ostiense, ens fa una descripció de cóm es conseguia l’aigua de sant Gregori:

     “La bendición del agua se sometía a una serie de ritos especiales y curiosos. La cabeza del Santo está totalmente recubierta de plata con un orificio en la parte superior del cráneo y otros en el cuello; mediante un embudo de plata se vertía el agua por la parte superior y tras bañar toda la santa reliquia salía de la vasija de donde era recogida cuidadosamente. Luego era guardada en un lugar especial de la basílica para distribuirla entre quienes venían a recogerla”.

     La cofradía mantenía un perfecto control de su autenticidad que impedía los fraudes típicos de la picaresca de la época. Para esto los mensajeros llegados por el agua debían presentar una cédula con el nombre del interesado (municipio generalmente), cantidad de la limosna donada y finalidad de la misma; a su vez recibían juntamente con el agua un certificado de autenticidad firmado y sellado por el capellán”.

     Un poc més avant ens diu:

     “Devotos que invertirían casi un mes en el viaje de ida y regreso al santuario, arrostrando los peligros e incomodidades de la prolongada jornada, son un claro indicio de la fe en la intercesión de San Gregorio y también de las necesidades gravísimas e inaplazables que padecían aquellos campesinos”.

II. La llagosta i la seua reproducció

     Per a descriure el procés de reproducció de la llagosta i el context històric d’algunes de les diverses plagues que han afectat Espanya, seguim un treball publicat pel Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient, que porta per títol La plaga de langosta en España.

     El tipus de llagosta que amb més freqüència ens ha afectat és la Dociostaurus maroccanus, la llagosta comú.

     La llagosta sol presentar, segons els experts, dos fases: una solitària e inofensiva e una altra gregària que provoca enormes perjudicis a l’agricultura. La transformació d’un tipus a l’altre està en funció de les condicions mediambientals, en especial relacionats amb la humitat i la temperatura ambient que influeixen, de forma determinant, amb el ràpid desenvolupament dels ous i la maduració dels ovaris de les femelles. Després de la fecundació els mascles adults moren i les femelles també moren una vegada han posat els ous de la propera generació. Aquestes, per a fer la posta dels ous introdueixen l’abdomen en terrenys incultes i els dipositen junt a una substància apegalosa que en entrar en contacte amb la terra seca, forma el denominat canut.

     Les noves llagostes solen eixir de l’ou pel mes d’abril i arriben a la fase adulta, a la qual ja poden volar, pels mesos de juny o juliol. Després de passar per diverses fases formen grups compactes que avancen en línea recta com a grans taques, assolant els camps.

     Quan arriben a la fase adulta alcen el vol i on es detenen destrueixen tots els cultius, sent molt dificultosa de combatre la plaga.

     La distribució d’aquestes plagues de llagosta es correspon amb les zones més àrides de la península, amb escassa pluviositat i temperatures molt elevades, per regla general als mesos d’estiu.

III. La plaga de 1044 i la intercessió de san Gregori bisbe d’Ostia (Itàlia)

     La plaga de llagosta és una de les més antigues documentades a Espanya. A l’entorn de l’any 1040 hi ha constància d’una invasió de llagostes a la Rioja i Navarra que, segons les cròniques coetànies, enfosquien la llum del sol i havent esgotat els mitjans per a combatre-la, reunit el Consell del Regne amb els bisbes de Pamplona i Nájera, es va decidir enviar una comissió a Roma per a exposar el problema i demanar –li consell al papa Benet IX. Aquest, admirat de la fe dels comissionats, manà fer rogatives públiques a Roma. Al tercer dia se li va aparèixer un àngel al papa que li va ordenar que enviara a Gregori, el seu bibliotecari, cardenal de la cúria pontifícia, i bisbe de la ciutat d’Ostia, junt amb santo Domingo de la Calzada a fer rogatives pels pobles afectats. Arribat el sant a Calahorra i convençut de que la plaga era un càstig de Déu per la mala salut moral i espiritual del poble organitzà rogatives, predicà penitència i demanà la reforma dels costums. Al cap de poc temps la plaga de llagosta va desaparèixer.

     Gregori va morir a Logroño en maig de 1044 i va ser soterrat, com ja hem dit a l’ermita del Salvador de Peñalva, i va estar santificat per Roma, convertint-se per a molts de pobles de la península en protector contra les plagues del camp, en especial de la llagosta. Per això la seua imatge porta de vegades una llagosta sobre el muscle com a símbol de la seua especial protecció contra aquesta temible plaga.

IV. Altres plagues de llagosta a la península i mètodes per a combatre-les

     Es té notícia fefaent d’altres plagues de llagosta a la península com la que afectà a Toledo el 1268 a la qual, segons la tradició, sant Agostí amb el seu bàcul va fer fugir les llagostes cap al riu Tajo, essent també considerat en molts llocs com a protector contra aquestes plagues agràries.

     També hi ha referències històriques d’una altra plaga que cap l’any 1357 va assolar els regnes de Castella, València i Navarra. I encara l’any 1458 una afectà a Lleida i el 1495 una altra afectà al regne d’Aragó.

     Una altra plaga de llagosta molt ben documentada és la de 1619 , sota el regnat de Felip III, descrita en un llibre considerat com el primer tractat imprès sobre el tema, obra de Juan de Quiñones titulada Tratado de las langostas [...], i editada a Madrid en 1620, en la qual es resumien els coneixement de l’època sobre aquest tema i es posava com a motiu de la seua aparició la ira de Déu, per la qual cosa s’aconsellava fer rogatives i penitències, encara que també altres mètodes més efectius com llaurar les terres afectades per les llagostes.

     Degué ser cap al segle XVIII quan es prengueren les primeres mesures legislatives contra les plagues de llagosta, en las Instrucciones de 1755, que serien vàlides per a fer front a aquestes plagues fins a les darreries del segle XIX, fent constar la importància de llaurar les terres, garbellar-les i rastellar-les per tal de destruir el canut on podien trobar-se les postes d’ous i d’impedir la seua reproducció, així com la utilització d’animals, com les gallines, els porcs i els titots per tal que menjaren la major quantitat possible d’animals i, a partir de 1883, es va utilitzar el foc.

     A començaments del segle XX es van introduir els insecticides líquids i gasosos que permetrien el ràpid control d’aquestes plagues.

V. La plaga de 1687-1688 a Xert i pobles de l’entorn

     La plaga de 1687 va afectar a molts dels regnes peninsulars. Així, segons ens diu Antoni Simon i Tarrés, al seu article La plaga de llagosta, de 1684-1688 a Catalunya:

     “L’any 1684 eixams de llagostes, procedents d’Aragó, envaïren les terres de Lleida. Els efectes de la plaga quedaren localitzats fins 1687 a la part occidental de Catalunya, però a partir d’aquesta data es produí una progressió cap a l’Est que generalitzà la plaga; «y este año pasaron desde Cervera hasta el Empurdán que son cerca de veinte y sinco leguas, en la parte de Urgel y en lo más de la Segarra no dexaron cosa verde ni grano (...). La mayor abundancia de ellas este año se vieron en la parte de Calaf y la plana de Vique en estas partes hicieron mucha cría y haviéndola dexado aunque no tanto en el campo de Tarragona, Panedés, Pla de Baxes, Solsona, Cardona, Manresa, Luçanes, Vallés y alguna poca en las comarcas de la costa».

     “Segons els testimonis dels coetanis, la duresa de la plaga fou extraordinaria: «... ivan cayendo siempre como lluvia estando de ellas cubierta la tierra y en algunas partes havía medio palmo unas ensima de otras»”.

     En una crònica anònima coetània, l’autor contava:

     “Las vi pasar y pasar días enteros y esto quando podia alcansar la vista como enxambres de abejas, de manera que parecia estar delante del sol una niebla, y las vi desta manera caminando quatro leguas y algunas vezes hacer sombra al sol...”

     Respecte de la plaga a Xert, mossén Josep Arasa ens aporta la següent notícia:

     “Movidos por el deseo de que se conserven las tradiciones religiosas de esta villa y queriendo también que se conozca su historia y las calamidades que sobre ella han venido, daremos a conocer la terrible y jamás vista plaga de langosta que afligió a esta comarca en los años 1687 y 1688, y los remedios que se emplearon para su exterminio.

     En otra relación se añade que hubo en aquel año una cosecha tan extraordinaria de trigo que ninguno de los más viejos la habia visto igual.

     No es posible describir el espectáculo de esta villa el citado día. Presidida por los jurados dirigióse la solemne procesión a las afueras de la población llevando el párroco Dr. Frey D. Cristóbal Miralles algunas relíquias de los santos, bendijo y exorcizó el término con agua de san Gregorio, en nombre de Su Santidad; y fue tan feliz, etc.

     Así es como viven los pueblos que tienen fe; en las grandes calamidades acuden siempre a la misericordia de Dios y a la protección de los santos sin dejar por esto de emplear todos los humanos remedios”.

     Encara que la notícia és prou incompleta, no deixa de ser un testimoni històric important per als xertolins, puix que fins ara desconeixíem que la llagosta haguera afectat els nostres camps. D’allò que ens diu mossén Arasa podem completar, amb els seus propis manuscrits qui era el rector i els jurats que intervingueren en aquesta processó de rogatives.

     Frey Cristòfol Miralles, el rector de Xert en aquells moments de la plaga, saben que va ocupar la rectoria des de 1684 al 1700. Era natural de Castelló de la Plana i va continuar avant amb les obres interrompudes de la nau central de l’església vella i sota la seua etapa es va construir la capella de la Comunió. En aquells anys, ens diu mossén Arasa, el nostre poble tenia 160 cases i 600 ànimes de comunió.

     Els jurats de Xert, també segons les investigacions de mossén Josep Arasa eren, en 1686-1687: Fèlix Macip i Josep Griñó y en 1687-1688: Joan Romeu i Lluís Roig.

     Les relíquies a les què fa referència, devien ser les de sant Marc, sant Roc, i la de la Vera Creu, que encara avui es conserven a la parròquia de l’Assumpció de Xert.

     Per tal d’apropar-nos als mètodes que degueren emprar al nostre poble per a combatre la plaga de llagosta, a més a més de les rogatives i l’aigua de sant Gregori per beneir els camps, suposem que aplicarien, com ens diu Antoni Simon, diverses tècniques tal com es va fer als pobles veïns de Catalunya.

     En principi, als mesos de març i abril es recomanava llaurar els camps a fi de traure els canuts de sota terra on estaven els ous i així exposar-los al sol, al vent i a la pluja, de manera que es consumiren o foren devorats per les aus.

     En segon lloc, quan començava la fase voladora, que era cap al mes de maig, s’aconsellava crear uns voltors de tela d’estopa que arrastraven entre set o vuit persones i que servien per recollir gran quantitat de llagostes que eren enterrades en un solc o que els camperols mataven amb pals i aixades.

     Quan passaven a la fase d’adultes i es preparaven per a fer la posta dels ous, a començaments del mes de juny, es recomanava cremar-les en grans munts en els mateixos camps, de manera que les altres llagostes gràcies a l’olor fugien.

     Encara que és un testimoni d’un segle anterior a la plaga que ens interessa, hem cregut interessant incloure un testimoni corresponent a Castella. Es tracta del testimoni que es troba al llibre d’una dona excepcional pels seus coneixements filosòfics i mèdics: Oliva Sabuco de Nantes Barreda (Alcaraz 1562-1620), una obra titulada Nueva filosofía de la naturaleza del hombre, publicada en 1587 on es fa una descripció molt curiosa de la “manera de matar a la langosta cuando ya salta”. Ens diu:

     “Saldrán juntos treinta, cuarenta o cincuenta hombres; todos llevarán esparteñas calzadas, y sendas verdascas o retamas en las manos. La quinta parte llevará cada uno un pisón de tabla gruesa en el hombro izquierdo. Llegados donde está la langosta, harán círculo redondo, caminando uno ante otro, unos á la diestra y otros á la siniestra, hasta que se junten y quede el círculo redondo, cercado de los hombres, dos varas ó tres uno de otro. Luego todos, hecha una señal, con las verdascas recogerán y ahuyentarán la langosta, cada uno la parte que le toca y todos hacia el punto de en medio de este círculo que cercaron: cuando se junten se saldrán atrás, uno si y otro no, y harán dos hiladas y estrecharán la langosta al medio del círculo. Y cuando ya está en medio amontonada una sobre otra (que hallarán gran cantidad), entre todos á pisar esta parva con las esparteñas y con los pisones, y pisada y muerta queden algunos de azada y hagan zanjas y entiérrenla, y pase la compañía a hacer círculo llevando tierra limpia. Desta manera hacen más cincuenta hombres que trescientos, cada uno por si, en la manera que usan los buitrones y costa de lienzo”.

     Per finalitzar direm que l’efecte de les plagues de llagosta sobre les poblacions en els temps antics era devastador, puix que consumien gran quantitat de menjar i en conseqüència es produïen períodes de fam i gran pobresa. En aquella època en la qual la ciència no sabia explicar els mecanismes que produïen aquests fets de la natura, la primera interpretació d’aquests era la màgica i religiosa, atribuint a un càstig diví la seua aparició i per tant confiant que la intercessió dels sants protectors i la reforma dels costums i la moralitat eren les úniques solucions per a revertir i controlar tan grans mals.