L’amistat de Mila, i la meua, amb Juanita Beltrán, i la d’ella amb Rosalia, la masovera, qui encara vivia aleshores al mas amb el seu marit i els seus tres fills, ens va permetre apropar-nos, els darrers dies de Pasqua de l’any 2000, fins a aquella propietat.

       Partim de Xert cap al tard d’una típica vesprada de primavera, cap a les cinc i mitja, sota la lleu carícia d’un sol suau i un temps encara fresc. El conjunt endinsar-nos a la zigzaguejant carretera que ix del poble per la costa de Celets, enmig dels camps llaurats d’oliveres mil·lenàries, les soques de les quals es regiren i alcen els seus verds i amples braços plens de fullam, mentre les arrels s’escampen i s’afonen en la terra humida per les pluges dels darrers dies.

       Després que hem travessat la carretera nacional que va de Vinaròs a Vitòria, un cop ens assegurem que no va cap vehicle cap a Morella o cap a Vinaròs, puix que es desplacen a molta velocitat en aquesta recta, ens trobem de bell nou enmig d’un paisatge d’oliveres fins que arribem a la rambla de Cervera, sense cap vegetació, pedregosa i deserta, per la qual tan sols es veu córrer l’aigua en les avingudes primaverals o hivernenques. A les vores creixen alguns matolls que aprofiten les humitats residuals endinsant les seues arrels entre les gruixudes roques que han estat arrossegades pel cabdal fluvial al llarg dels segles. Molt propd’ací està l’empresa d’àrids La Serafina, propietat de gent del poble, que s’abasteix del material lític per fer grava per a la construcció.

       Quan arribem a l’altra ribera ens hi trobem de nou una exuberant vegetació: una pineda de tipus mediterrani que, ens informa la nostra amiga Juanita, va pertànyer als comtes de Pestagua, com gran part de les terres per les quals hi transitem.

       El camí comença a ascendir de bell nou entremig de camps atapeïts d’oliveres, i alguns de vinyes molt ben conreades, fins arribar a una vall plana. A ambdós costats del camí hi trobem velles parances o paranys per a la cacera dels tords. Fins i tot veiem que en algunes, a les quals ens hi apropem, es podria escriure un tractat d’enginyeria arbustiva per la forma com s’ha sabut modelar les branques dels majestuosos garrofers i magnífiques oliveres amb escales i ponts diferents que permeten al caçador arribar-hi a tot el ramatge de l’arbre fins els seus indrets més alts i recòndits. A aquestes construccions naturals afegeixen els seus propietaris construccions addicionals de maçoneria en què trobem cuines, habitacions dormitori amb llits i, fins i tot, un petit menjador amb fumeral que converteixen aquestes construccions vegetals en petites cases on en època de cacera passen dia i nit l’amo i els seus amics i familiars en fraternal camaraderia. Avui aquest tipus de cacera està prohibit i molt criticat per les associacions ecologistes que defensen la natura. Però s’ha de reconèixer que la construcció dels paranys forma part dels costums etnològics de terres maestratenques i comportava un esforç continuat per al seu manteniment. Encara que no som partidaris d’aquest tipus de cacera indiscriminada, ja que als paranys cauen molts ocells que no s’haurien d’atrapar i apartar del seu món així, hem de reconèixer que aquesta tècnica ens fa la impressió de perdre’s en la més remota antiguitat dels nostres avantpassats.

       Continuem la nostra passejada i arribem a un pla de vinyes molt ben conreades on comença un camí pel qual la nostra guia, Juanita Beltran, ens convida a endinsar-nos. Per la vorera de la via, just al costat del marge de pedres en sec, meravellosament col·locades, caminem per sobre una terra esponerosament llaurada no fa molt on s’afonen els nostres peus calçats amb sabatilles esportives. Arribem, a la fi, al més profund del camp i hi trobem un altre camí de terra i, després de creuar-lo, les runes d’allò que va ser un esplèndid i poderós mas xertolí. És el que fou un dia el mas de Romeu, que va ser primer dels xertolins d’aquest cognom, després dels Feliu i més tard del comte de Pestagua, un mas al qual pertanyien totes aquelles terres annexes. Els propietaris que ho van adquirir a les darreries dels segle XIX, o a principis dels segle XX, la família Bosch, que ja posseïen un altre mas en un turó proper, amb una vista més alegre i ampla, el conegut com a mas de Llança, vengueren les bones terres als camperols xertolins, per tal que pogueren cultivar uns bons camps i es quedaren amb aquesta edificació centenària que se situava en un discret segon pla respecte del paisatge que quedava relegat a les tasques del camp. Les boges i les argelagues han envaït avui les poques deixalles arquitectòniques que encara resten en peu i l’accés al seu interior, cobert de runes i de matolls, fan quasi bé impracticable endinsar-se a l’interior del mas. Això no obstant, hi accedim per l’antiga porta a una primera estància. A la seua dreta trobem un convertís que encara resisteix el pas del temps i la deixadesa, i observem unes grans piques llaurades a la mateixa pedra de la muntanya, potser per a fer de llavador de la masada, al costat de les quals hi ha un pou o un aljub, ara sense aigua, que degué abastir la propietat. Pel conjunt que resta encara de l’antiga construcció ens sembla que degué ser més un mas per als llauradors i per a emmagatzemar les collites que la casa d’esbargiment i l’estança dels Feliu, ja que les seues dimensions no ens permeten pensar en un lloc de llargues estades. Així creiem que, donada la seua proximitat a Xert, on els Feliu posseïen un bon palau al carrer de València, passarien el dia al mas en cas de necessitat de controlar els treballs agrícoles, o en època de sega i collita, i tornarien a pernoctar al poble al caure la vesprada. Potser, com que està al costat d’extensos boscos de pins i de carrasques, farien estades a les èpoques de cacera amb altres convidats. El seu darrer destí, ja un cop enrunada la casa del mas, va ser, segons Juanita, lloc on recollir un ramat de vaques que es criaven pels bancals de la propietat i aquelles altres que es portaven anualment per a la celebració dels bous de carrer de les festes patronals d’agost.

       Tornen arrere fins al primer camí asfaltat, el que condueix fins a la font de l’Aguilona, encara un poc allunyada de nosaltres, de propietats salutíferes i terapèutiques reconegudes i afamades per tota la contrada i què, segons diuen, són comparables a les de la font d’en Segures de Benassal. Fins ací hi ve la gent amb furgonetes plenes de botelles de plàstic per tal de carregar d’aigua: de Benicarló, de Vinaròs i, fins i tot, de Morella. De vegades, i pel petit cabdal que surt de la muntanya en època estival, s’ha de fer cua més de mitja hora per poder assaborir les fresques i netes aigües que broten del més profunde de la muntanya. Aquestes cauen per un canó de bronze dins una pica de roca viva, el fons de la qual està cobert d’una catifa verda de petites falagueres que surten per tot arreu.

       Per aquest camí de la font, encara llunyana, enfilem les nostres petjades, romeus en aquesta vesprada primaverenca, fins que arribem al nostre destí: el mas de Llança. El sol que ens hi acompanya es converteix, a poc a poc, en una delitós i desitjat company. Ens porta el record ambre de la mel quan, després de carregar la cullera cau suament sobre la llesca de pa, produint irisacions i tonalitats tan diverses com les de la ratlla de Sant Martí al passar una tronada estiuenca sobre les muntanyes xertolines. Tonalitat que van d’un groc intens fins a l’aigualós translúcid quan cau al pa que l’absorbeix. Baixem per un barranc i allà mateix, al bell mig d’una atapeïda pineda, hi trobem una carrasca gegantina, un exemplar botànic digne d’ésser catalogat pels biòlegs que es dediquen a la preservació de la nostra natura. Aquest terme municipal de Xert ens sembla que encara és, en molts aspectes, un territori verge, sense explorar des del punt de vista científic i que donarà, amb el temps, moltes sorpreses, tant per la seua riquesa botànica com per la conservació d’exemplars monumentals d’arbres, pels bosquets de carrasques originàries del terreny i d’altres espècies autòctones que s’han conservat al llarg del temps, així com en el camp de la prehistòria i dels records dels primers pobladors peninsulars. Tenim la certesa que a les seues balmes rocoses s’hi conserven infinitud de pintures prehistòriques realitzades per aquells pobladors de la Mola Murada, que aniran apareixent a mida què els arqueòlegs hi facen una anàlisi minuciosa de les nostres muntanyes.

       Pugem de nou una pendent i caminem per terreny pla a la dreta del qual s’alça, sobre un turó, el mas de Llança. Dos pins pinyoners centenaris ens donen la benvinguda. Els seus ramatges alts, distants, quasi bé tocant el cel, deixen penetrar, com si formaren un filtre amb les seues fulles de punxes, els últims rajos del sol ponent que ja amb prou feines il·luminen i banyen els camps que voregen el mas.

       A un racó, a la dreta d’un petit camí, Juanita ens mostra, vora la paret de pedra d’un llarg bancal de vinyes ara sense pàmpols, una bancada llarga llaurada a la mateixa roca de la muntanya, l’espatller del qual està constituït pel marge de pedra sota l’era de batre. Allí, com recorda la nostra amiga, s’assentava el vell amo o senyor del mas, un Bosch alt i prim, amb llargues barbes, tot vestit de negre, el qual observava a les xiquetes de Xert, que, com Juanita, s’apropaven fins allí pel maig a demanar-li flors del jardí per tal d’adornar l’església del poble per a les comunions. Era –segons ens diu la nostra cicerone− un home que imposava molt de respecte als qui el veien i amb molta més raó a aquelles xiquetes menudes, de vida humil, que acudien per tal d’encomanar-se a la seua generositat i emportar-se un grapat de roses de mil fulles de vius colors de les quals a les cases senzilles del poble no n’hi havia. Recordava encara Juanita aquell dia en què, com a conseqüència del sol potent i la seua potent calor, havia patit una insolació, que li va impedir combregar el dia assenyalat amb les seues amigues i ho va fer uns dies després en privat, pel que algunes llengües maldients afermaren que n’estaven certs que no havia rebut el sant sagrament.

       Un cop passem el bancal del banc de pedra, que en aquells anys llunyans rebia l’ombra d’unes parres hàbilment enllaçades a una estructura de fustes i dels dos pins ja esmentats, arribem al casal del mas. Dues gosses ja velletes ens reben amb els seus lladrucs de poca intensitat. Al seu temps van estar bones guardianes, però l’edat no perdona tampoc als animals què, com diu Mila, moltes vegades s’assemblen en els seus costums i, fins i tot, en les faccions i forma de caminar als seus amos. Així, la més velleta, d’una raça indefinida i els pèls color canella, s’apropa a nosaltres mostrant-nos les seues dents ja desgastades pels anys. Quan ix Rosalia, la masovera, es calma la gossa i s’apropa, humil i un pot coixa, a sol·licitar el nostre afecte. És com les persones velletes que, amb molts alifacs, busquen l’amor i la conversa dels visitants per tal d’eixir de l’avorriment i de la solitud no desitjada, després de la mort de tants d’éssers volguts i d’il·lusions tan variades que ja els han abandonat.

       Rosalia és una dona menuda, prima i molt treballadora. La seua mirada transmet els patiments d’una vida camperola entre aquestes muntanyes xertolines, amb dies molt freds i forts vents de tramuntana a l’hivern i sols abrasadors i inclements a l’estiu. Una vida dura que, segons ens conta Juanita, es va agreujar amb motiu d’una orfandat a curta edat, a la qual ella i les germanes van lluitar per reeixir al seu mas del Regall. Dones fortes, valentes i molt treballadores que han hagut de treballar amb els seus pares, germans i fills mascles com a iguals en el camp, a les més diverses tasques de sembra, collita o ramaderia. Rosalia conserva, malgrat tot, un somriure dolç que, veient l’entorn al qual li ha tocat viure, ens admira i ens sorprèn.

       Juanita fa les presentacions com cal. Nosaltres assaborim el silenci que es respira al mas, allunyat de tota mena de remors mecàniques i civilitzades. Rosalia parla amb el seu espòs, el qual va patir una malaltia que el va tenir mig paralitzat uns anys, als quals ella va ser de nou cap de família i ama de sa casa, criant els seus fills encara menuts, atenent el seu consort i treballant de valent al camp per tal d’arribar a tots els llocs. Davant el mas hi ha un petit hort, regat amb aigua d’una bassa propera, on Rosalia i els tres fills planten tomates, cebes, pataques, bajoques, alls i primentons, que abasteixen la família de tot allò que necessiten i també els amos del mas, que acudeixen alguns caps de setmana i a les vacances de Pasqua, o a l’estiu, per a immergir-se en el silenci de la seua masada centenària. Els fills estan a hores d’ara treballant a Xert i a Vinaròs. Així complementen els ingressos familiars.

       En un camp, just davant del mas, Juanita ens mostra, amb enyorament, els darrers rosers d’allò que va ser el jardí floral de la casa. Eren roses de molta fragància de “mil fulles”, com les anomenen a Xert, aquelles que es desfeien per tal d’encatifar els carrers al pas del Santíssim Sagrament el dia del Corpus Christi i que aclaparaven els sentits a les sales d’estar del mas o als carrers del poble. Avui, com comenten totes les dones que hi són presents, potser les roses tenen uns colors més exòtics i intensos, però han perdut aquella fragància que hi caracteritzava aquelles d’abans, una sola de les quals embriagava l’olfacte amb molta més finor que els perfums més cars i sofisticats de les dames més senyorívoles.

       Abans d’entrar al mas ens apropem a una porta lateral, de fusta pintada en verd, tal com són també les altres dos que fan d’ingrés a la casa principal, i a la de Rosalia i els seus, així com són totes les balconades i finestres superiors. Aquesta porta dóna accès a una petita capella privada. És ací on han combregat els actuals propietaris i els seus fills i néts. També ens diu Rosalia que no fa molt la va visitar l’actual bisbe de Tortosa, el valencià Xavier Salinas. És persona de gran humanitat i proper a la gent, així com de gran cultura i de molts coneixements que va ampliar a Roma, a la Universitat Gregoriana. Aquesta capella, molt senzilla, ens fa la impressió de ser poc visitada. Això no obstant, es veu que va ser creada amb molt de gust i curosament dotada. Ens sorprèn veure, al costat de la mateixa porta d’ingrés, una imatge que representa un papa de cos sencer. És sant Pius X, segons em comenta Mila. Una petita porta del costat de l’altar fa de pas a l’entrada principal del mas.

       Eixim de nou al replà que hi ha davant del mas, que rep l’ombra d’uns arbres monumentals. Observem el frontis de l’edifici i veiem uns bancs correguts d’obra que permeten seure davant la façana per albirar el paisatge. Damunt la porta principal, un petit retaule de taulell recorda el nom del mas i dues dates que ara no recorde. La primera correspon a finals del segle XIX i la segona al segle XX. Rosalia ens diu que la primera és l’any de construcció de l’edifici actual, puix que ja n’existia un de més vell. El d’ara està més en consonància amb les necessitats i els interessos dels propietaris. La segona, 1957, és de quan es va dur la llum elèctrica fins ací, segons Rosalia.

       Al poble, al constructor del mas actual, el recorden con don Xoxim el vell. Ell va ser l’artífex d’aquest paradís que ens recorda, amb les diferències corresponents, la casa de Bearn descrita per l’escriptor mallorquí Llorenç Villalonga: extensos boscos de pins on el senyor Xoxim i els seus descendents caçaven durant llargues temporades d’estada, boscos que rodegen el mas de Llança i el de Mallorca, també propietat dels Bosch. Aquest s’hi instal·là definitivament al mas els darrers anys de la seua vida. Les meues informadores creuen que va ser militar professional, però no tenen més detalls dels seus records infantils.

       En la façana principal s’obrin dos balcons amb barana de ferro forjat, i a un costat, i a l’altre, algunes finestres amples corresponents a diverses cambres de la casa. Al terrat de l’edifici, una barana de ferro recorre tota la seua extensió arquitectònica.

       Per la porta principal del mas, situada al bell mig de la façana davantera de la casa, entrem al vestíbul. Allí hi trobem un gran arc de pedra, del centre del qual hi penja un gran fanal de ferro forjat, pintat de negre, que fa llum a l’estança. Encara que l’arc està tot enlluït, podem distingir els grans carreus que formen la seua estructura pètria. Més al fons d’aquesta arcada distingim l’antiga premsa d’oli composada per un vis de fusta que està situat sobre una pedra llaurada, un dels extrems de la qual té forma de bec, que és per on sortia l’oli un cop premsades les olives. Al darrere d’aquesta premsa hi trobem una porta de fusta que ens permet accedir a una altra estança del mas: el celler. Damunt d’un llarg graó de pedra s’alineen els vells barrils per emmagatzemar les collites anuals i, al centre de l’habitació, hi ha dos grans cups per fer el vi i conservar-lo mentre fermenta. També hi trobem gerres i estris de treball agrícola, tots ordenats en aquest magatzem, el qual ens demostra l’origen camperol del mas que, encara que s’aprofitara com a vivenda d’una família refinada a les seues costums per la seua pertinença a l’alta burgesia ciutadana, estava profundament arrelada en aquestes muntanyes aspres i bellíssimes del Maestrat. Per una finestra situada al fons del celler i protegida per una forta reixa de ferro penetra a hores d’ara l’esmorteïda llum del crepuscle. Encara podem sentir l’acre olor del vi nou i, si tanquem els ulls ens vénen al nostre cervell els records del raïm acabat de tallar i llançat sobre els taulons de fusta que cobrien els cups i, els llauradors xertolins, contractats pel senyor, amb els peus nus i el saragüells arregussats, xafant de manera rítmica el fruit madur, el suc del qual s’esvarava cap al fons.

       Tornem al costat del gran arc de pedra. Ací naix l’escala d’alts graons, amb passamans de fusta llaurada. Per aquesta accedim al primer estatge fins arribar a un distribuïdor amb dues portes. Per una s’accedeix a la casa dels senyors, a la qual no entrem per ser zona privada. I per l’altra accedim a una sala, al fons de la qual, per una gran porta amb un bon forrellat i passadors de ferro, es passa a la part posterior del mas que, com que està construït dalt d’un petit turó, ens permet eixir a peu pla al camp. D’ací naix un camí que condueix a l’era, rodejada d’una bellíssima pineda que, per l’alçària i l’amplada dels seus exemplars ens en recorden dels pins pinyoners que voregen les antigues vies que condueixen a Roma.

       Però no volen eixir ara al camp. Tornem enrere, a l’escala principal, i accedim al pis superior on es troben les angorfes, on es guardaven les collites, amb trespol de bigues de fusta i canyissos. Per una porteta sortim a una ampla terrassa, aquella que hem vist des de baix protegida per la barana de ferro. Des d’ací es pot admirar un paisatge meravellós, i molt extens. Per sobre dels arbres monumentals que hi ha davant de la casa veiem els camps de cultiu del mas i les seues oliveres i ametllers, abans sembrats de blat i d’ordi, amb les parets de pedra en sec per a contenir l’erosió del terreny en les èpoques de pluges intenses, com és habitual en totes aquestes terres de la Mediterrània. Juanita Beltran ens informa que, quan ella era petita, don Xoxim el vell contractava a més de cent homes de Xert que no tenien feina per tal de dur a terme aquesta obra d’enginyeria en pedra, la qual ens sembla, vista des d’ací, una autèntica obra d’art, i ens recorda com els humans tenim la capacitat de transformar la natura sense fer una malesa. Gràcies al senyor del mas de Llança, ens diu Juanita, la gent més humil del poble podia subsistir, compaginant el cultiu de les seues pròpies terres amb els jornals que feien en aquesta extensa propietat dels Bosch. Més lluny, a l’altra part d’una vall, veiem la carretera que va fins l’Aguilona i zones verdes de pins i carrasques que es perden en l’horitzó cap al terme de Sant Mateu. Terres molt riques en tot tipus de cacera: llebres, conills, perdius i altres aus, no és estrany que don Xoxim acabara vivint en aquesta finca mentre duia a terme el seu projecte agrícola i es dedicava a la sua afecció cinegètica.

       Si guaitem per l’altra part del terrat que mira cap a l’est, podem veure les moles de Xert, amb les seus curolles planes i rocoses, sota les quals distingim les cases del poble que baixen pel turó damunt del qual està construït Xert, des de la gran edificació de l’església vella i els seus carrers adjacents empedrats i costeruts fins a aquelles cases que s’estenen ja per la part nova, amb carrers amples i alineats. Ens sentim envoltats pel silenci de la vesprada i tan sols la remor de les branques dels pins, que hi són al voltant del mas mogudes per un lleuger ventijol de ponent que comença a bufar ara, interrompen la nostra delitosa observació de la natura. També un gall del corral de Rosalia llança al vent el seu quiquiriquic i de lluny ens arriba el dringar de les esquelles d’unes ovelles que pasturen lliurement vora el camí que condueix al mas de Mallorca.

       Al nostre darrere s’alça una teulada que protegeix la resta de l’edificació del mas i, quan ja, plens de solitud i de bellesa, volem descendir de la nostra atalaia, divisem a l’oest un parallamps que defensa el conjunt arquitectònic davant possibles i imprevisibles accidents elèctrics. Davant d’aquell muntatge ens parem a pensar: que impressionant deu ser una tronada elèctrica en aquest mas, lluny del poble, aïllats de l’entorn humà, veient el cel constantment esqueixat per la llum temible que el déu Zeus llança des del seu tro de la celístia! No desitjaríem tampoc tenir una experiència semblant.

       Sortim del mas de Llança i voltem el casalot per la part dreta, on hi és la capella. A l’ esquerra queda la casa de Rosalia i de la seua família i els corrals del ramat d’ovelles i les gallines i els conills. Els gossos ens segueixen amb pas lent, delerant de les nostres carícies.

       Comencem un camí que ens condueix a l’era, un lloc privilegiat construït sobre un turonet proper. En ella hi jau el rutlo de pedra, record nostàlgic dels temps antics en què juliol portava les cançons de batre dels camperols i les alegries dels xics i de les xiques que participaven de la batuda del forment del mas i on començaven moltes relacions de parella que acabaven amb nous infants i matrimonis dels jovenots. Ara, rutlo i era estan jubilats, sense funció ni vida, testimonis silenciosos d’un temps que no tornarà. I darrere l’era trobem una petita glorieta, amb els seus bancs de pedra enmig d’un grup d’altívols pins pinyoners, els quals ens recorden novament la sensibilitat de don Xoxim el vell i els seus descendents. Una pau virgiliana envaeix el nostre esperit: silenci, harmonia amb l’entorn, sensació de connexió amb les forces tel·lúriques que uneixen el cel i la terra, amb el cosmos.

       Tornem enrere i Rosalia, Juanita, Mercedes, Mila i jo, i emprenem un caminal que ix del mas de Llança i va entre els camps de la propietat per tal de visitar el mas de Mallorca. Nom curiós per aquestes terres! Potser rememora els temps en què don Xoxim Bosch va exercir la carrera militar? Caminem a dos clarors. El sol ja amaga els seus últims raigs darrere les muntanyes i la llum va minvant a poc a poc, però encara ens queden forces i temps per a fer aquest passeig.

       Allò que anys abans es va plantar d’ametllers es torna de nou en camp abandonat i erm. Ens allunyem del mas viu de Llança i ens apropem al mort, al silent, al mas de Mallorca. A mida que caminem va creixent el casal solitari al nostre davant. Quan hi som, trobem les portes i les finestres mig tapiades. Rosalia obri la gruixuda porta de fusta i ens endinsem. Fa olor a humitat. Ens fa pensar en un dinosaure trobat després de penosa excavació. Així com al mas de Llança tot somriu, al de Mallorca no res trobem que ens parle de vida, d’amors, de llunyanes llegendes. Ens fa la impressió que ni tan sols les aus ni les ànimes en pena viuen ací. Donen llàstima els edificis morts que contingueren vida i il·lusions en altres temps! Són com molts dels nostres vells que portem a les residències com si foren ja objectes inútils en un món on tan sols la bellesa i la joventut són tingudes en compte, un món sense valors, sense amor per allò que ens va precedir, sense records, com si l’actual societat volgués evitar la vellesa i la mort davant els nostres ulls; vellesa i mort que, vulgues no vulgues, ens ha d’arribar a tots.

       Cau la nit sobre les nostres muntanyes. Eixim del mas de Mallorca amb el cor arrupit, amb una sensació agredolça. Desfem el camí fins el mas de Llança i arribem encara amb llum, amb la llum esfilagarsada del crepuscle que cau sobre el camp infinit. Rosalia, ànima forta, serena, amorosa i tendra amb els seus amics, no ens permet de tornar caminant al poble. Pugem al seu automòbil, un Seat Panda, i sense presses, sense angoixes, ens porta fins a Xert. Arribem amb el cel ja de nit fosca, però amb l’ànima plena de sensacions de bellesa. Ens acomiadem de la nostra amiga i amfitriona, i ens endinsem, carrer de Sant Vicent amunt fins al poble vell, fins a casa nostra. En arribar encenem l’estufa de llenya, tanquem els ulls en la penombra i recreem l’excursió d’aquesta vesprada. El silenci profund del mas de Llança ens acompanya i la gratitud a Juanita, a Rosalia i a Mercedes surt a borbolls dels nostres cors. Avui hem complit una de les nostres il·lusions: hem conegut un nou indret de les nostres muntanyes gràcies a les nostres amigues xertolines.