La Causa General franquista a Xert, 1938-1958

La memòria sota sumari

Per Xavier Calderé Bel

   El passat 18 de juliol va coincidir amb els 90 anys del cop militar feixista, materialitzat per un grup de militars africanistes i comandat pel general Francisco Franco, elevat pel bàndol revoltat a la condició de «El Caudillo». El fracàs d’aquell cop d’estat contra la legalitat republicana va provocar, a molts llocs, una autèntica revolució social que va transcórrer paral•lela a una cruenta i llarga Guerra Civil. Un conflicte que no acabaria fins l’1 d’abril de 1939, amb la derrota definitiva de l’anomenat «ejército rojo», llavors, definitivament, «cautivo y desarmado».^[1]

   A partir d'aquell dia, va començar una llarga postguerra no fonamentada en la pau i la reconciliació, sinó en un fort sentiment de rancúnia i venjança que va imposar la victòria franquista. Un període ple de paperassa, delacions i llistes negres que alimentaren assassinats, exilis, persecucions, empresonaments o llargs processos penals patits pels considerats culpables o sospitosos. En aquest context, un dels mecanismes més implacables d'aquest nou ordre –i, paradoxalment, menys coneguts en el detall local pel gran públic– va ser l’anomenada Causa General. A través d'aquest monumental procés judicial, el règim no va buscar fer justícia, sinó legalitzar i construir un relat oficial on el vençut fos l'únic criminal.

La teranyina repressiva a les comarques de Castelló.

Soldat nacional arribant a la platja de Vinaròs, el 15 d’abril de 1938. Centro Documental de la Memoria Histórica. Archivo fotográfico Albert Lois Deschamps. (*) Fotografia acolorida.

   Per comprendre l'abast d'aquesta duresa, cal entendre que la Causa General no funcionava aïllada, sinó que era l'engranatge informatiu d'una xarxa repressiva perfectament planificada que va tenyir de negre tota la província de Castelló i del país sencer. Des de l'ocupació del Maestrat, durant la primavera de l’any 1938, el nou Estat va desplegar un aparell punitiu que combinava la violència física, la judicialització sense garanties i la destrucció econòmica dels vençuts.^[2]

   La presó va esdevenir la primera baula d'aquest sistema de control. La mateixa capital provincial va viure una saturació carcerària sense precedents: la presó de Castelló i altres centres de reclusió improvisats, com la mateixa plaça de bous, van allotjar milers de presos polítics procedents de tots els racons. En aquests espais, el confinament es patia en condicions de total amuntegament, fam i malalties. Per als reclusos considerats aptes, el destí van ser els batallons de treballadors forçats, utilitzats com a mà d'obra esclava per a la reconstrucció d'infraestructures litorals i de l'interior castellonenc.

   Paral•lelament, els tribunals militars van activar els temuts Consells de Guerra Sumaríssims. Aquests judicis, desproveïts de qualsevol dret a la defensa raonable, es nodrien directament de les delacions ciutadanes recollides en processos com la Causa General. A la província de Castelló, la repressió s'executava a sang freda: els murs del riu Sec de la capital o les trinxeres reconvertides de la postguerra van ser testimonis de l'afusellament de vora un miler de persones, condemnades per delictes tan arbitraris com el d'«auxili a la rebel•lió», que s'aplicava precisament a aquells que havien estat fidels a la legalitat de la República.

   A més de la mort i la presó, el franquisme va aplicar una sistemàtica violència econòmica i social. Mitjançant el Tribunal de Responsabilitats Polítiques, es van imposar sancions confiscatòries, embargaments de terres i multes desmesurades que van condemnar a la misèria famílies senceres de l'interior rural. Aquesta violència va tenir, a més, un marcat vessant de gènere. Les dones de les comarques castellonenques van patir formes específiques de càstig degradant com el rapament de cabell, l'obligació de prendre oli de ricí i l'exclusió social, utilitzades com un mecanisme d'humiliació pública per a extirpar qualsevol petjada de llibertat republicana.

Anàlisi de l’expedient de la Causa General de Xert.

Informe de la Guàrdia Civil, de l’any 1941, en l’expedient de la Causa General de Xert. AHN (Archivo Histórico Nacional), Causa General, Castellón. Partido judicial de San Mateo. Municipio de Chert, 1941-1958.

   Vist aquest context, volem aturar-nos ara en la Causa General imposada sobre Xert, durant 20 anys, entre els anys 1938 i 1958. Però per entendre com va caure aquesta teranyina burocràtica, cal retrocedir al moment en què les armes van callar, mesos abans, a les muntanyes del Maestrat.

   La primavera de 1938 va marcar l'inici del fi per a les comarques del nord de Castelló. Després de l'ensorrament del front d'Aragó, les tropes franquistes –reforçades per la brutalitat aèria de la Legió Còndor alemanya i l'aviació feixista italiana– van iniciar l'anomenada Ofensiva de Llevant. L'objectiu estratègic era directe al cor de la República: tallar el territori en dos i arribar a la mar, una fita que van aconseguir a Vinaròs el 15 d’abril d'aquell mateix i decisiu any.^[3]

   El Maestrat va esdevenir un escenari de guerra cruent. Pobles com Morella, Benassal o el mateix Xert van patir els estralls dels bombardeigs o el pas devastador de les línies de foc. Quan el front republicà es va col•lapsar definitivament en aquesta zona, el territori va quedar sota ocupació militar directa dels nacionals. Per a la gent de Xert, la guerra va acabar de facto, el 13 d’abril molts mesos abans de l'oficial 1 d'abril de 1939, deixant darrere seu una societat temorosa i exhausta i dividida.

   Això no obstant, la Causa General sobre la província de Castelló es va incoar ben aviat, poc després de la caiguda de la capital provincial, a partir de la tardor de l’any 1938. En el cas de Xert, es va fer la Peça Separada 89, la qual constitueix una radiografia detallada de la repressió al poble, articulada a través d'una sèrie d'informes i delacions.^[4]

   L'estructura d'aquest expedient, de 34 pàgines, es fonamenta en la recopilació sistemàtica de dades subministrades per les noves autoritats locals i testimonis clau: l'alcalde Santiago Adell i del secretari Manuel Ferreres, amb les seves declaracions del 4 de juny i 17 d’octubre de 1938; el rector Miguel Segarra, qui va emetre el seu informe el 6 d'octubre de 1938 i el guàrdia civil Luis Beltrán Moliner, comandant provisional del puesto, amb un informe del 12 d'octubre de 1938. També són fonamentals les declaracions dels veïns Vicenta Jovaní Ferreres i José Beltrán Masip, preses el 2 de març de 1939, que detallen els segrestos de les principals víctimes religioses. Tots aquests documents, finalment, van ser compilats a Castelló per Julián Zubimendi Marcé, jutge instructor de la Causa i capità del Cuerpo Jurídico Militar.^[5]

   Els fets documentats s'inicien amb l'esclat revolucionari del juliol de 1936. El dia 22 d'aquell mes –llegim l’informe– es va produir el saqueig de l'església i arxiu parroquial de l'Assumpció, la capella del cementiri, i de les ermites de Sant Marc i Sant Vicent. Aquesta darrera, situada al nucli urbà, fou totalment enderrocada, mentre que a Sant Marc es van destruir els seus retaules, un d'ells d'alt mèrit artístic que es creu robat. L'aleshores alcalde, Juan Ferreres Meseguer, fou acusat de lliurar les claus del temple als milicians, identificant-se com a participants en el saqueig a José i Vicente Ferreres Cherta, José Sanz Beltran i Joaquín Cuartiella Meseguer.^[6]

   La violència contra les persones es va centrar en dos religiosos. El 21 d'agost de 1936, a la casa de Vicenta Jovaní, fou detingut el prevere Salvador Tafalla Campanals, de 65 anys, natural de Queretes (Terol). Segons s’afirma a les declaracions, els culpables van ser un grup de milicians de Cervera i d’Alcalà de Xivert, ajudats pel xertolí Mariano Puig Roca que els va dir on estava amagat. Al mossèn el van obligar a lliurar 4.500 pessetes i sis títols de deute amortitzable per un valor total de 34.000 pessetes. Tafalla fou portat després fora del poble i assassinat el 22 d'agost al terme de Cervera del Maestrat, on el seu cadàver fou cremat amb gasolina; les seves restes no van rebre sepultura cristiana fins al juliol de 1938. Simultàniament, el seminarista del poble Miguel Beltrán Masip també fou perseguit; després de fugir pels teulats mentre els milicians disparaven contra la seva germana Carmen, es va lliurar al Comitè local. Fou traslladat a Castelló per José Tena Sanz, Joaquín Beltrán Beltrán i el conductor Carlos Ferreres Cherta. El seminarista fou afusellat el 2 d'octubre de 1936 per la Columna de Ferro a les tàpies del cementiri de Castelló.

   Els informes també esmentaven una espoliació econòmica constant. El 20 de setembre de 1936 es van saquejar el mas de Llança i les cases de la mestra Pura Morant, Fernando Pareja i Juan Bestard, guàrdia civil retirat; el 2 de juliol 1937, la pressió es va traduir en la confiscació d'aparells de ràdio a veïns com José Torres Donate o Mariano Ferreres, assenyalant-se com a sospitós un metge de l'hospital anomenat Erranz;^[7] el 27 de novembre de 1937, el Consell Municipal va exigir un total de 37.000 pessetes –en concepte de préstec– a 25 veïns, entre els que destacaven Manuel Domènech Sanz (5.000 pessetes) o Juan José Carbó Ferreres (2.500 pessetes) sota amenaça de mort. El 10 d’abril de 1938, l'expedient també recull la desaparició de Balbina Sanz Blasco i les seves netes –Lolita i Engràcia–, i el 12 d’abril, l'incendi de tres cases i un corral per part de les tropes republicanes en retirada. Finalment, es documenta la fugida dels membres del Comitè, José Sanz Beltrán i José Jovaní Montfort, amb 43.000 pessetes de la Cooperativa Municipal, a més de la pèrdua de 3.104 caps de bestiar, 90 cavalcadures i 18 carros. També s'inventariaven vuit vehicles (turismes i camions) confiscats pel Governador de Castelló, incloent marques com Adler, Citroën, Unic i Chevrolet.

   Aquestes delacions van convergir en una llista exhaustiva de sospitosos, cadascun amb càrrecs i descripcions de conducta política i moral extremadament detallades. Creiem que pot ser d’interès relacionar-los ara, transcrivint allò que esmenta la font consultada; document, insistim, redactat per les autoritats civils i militars franquistes del poble. La llista inclou dades personals, descripcions físiques i les conductes i càrrecs que se’ls imputaven.^[8]

Líders i perfils ideològics destacats:

Llista de veïns sospitosos, confeccionada l’any 1938, en l’expedient de la Causa General de Xert. AHN (Archivo Histórico Nacional), Causa General, Castellón. Partido judicial de San Mateo. Municipio de Chert, 1939-1939.

   • Francisco Folch Roca, àlies Catinell. De 58 anys, casat i tractant de cavalleries, natural de Catí. Home alt que, gràcies a la seva bona posició econòmica, actuava com a "cacic" i protector del centre comunista local. Tenia “ideas avanzadas”.

   • Juan Ferreres Meseguer, àlies Gabriela. De 56 anys, casat i paleta. Fill de Mariano i Gabriela. De complexió grassa i habitualment amb bigoti. Fou l'alcalde al començament de la guerra i se'l considerava perillós per la seva labor de propaganda.^[9]

   • José Tena Sanz, àlies Tena. De 37 anys, solter i llaurador. Fill de Pedro i Miguela. Definit com a propagandista anarco-sindicalista "molt perillós" que va participar en totes les barbaritats que es van cometre al poble.

   • Porvenir Pina Sanz, àlies Pineta.^[10] De 22 anys, solter i llaurador. Fill de Juan i Ramona. Alt i de complexió regular. “Rojo completamente”. Acusat de robatoris en esglésies i atropellaments; ja havia estat condemnat el 1933 per destrossar imatges en una ermita.

   Tancat momentàniament aquest primer sumari, creiem que l’aparell repressor va començar a actuar sobre tots els implicats en els fets descrits. Mesos després, idins aquest context, amb la finalitat d’ampliar les informacions dels sospitosos, el nou fiscal instructor, Joaquín Díaz Merry, va tornar a obrir noves diligències, a partir de setembre de l’any 1941. La resposta va arribar un any després de mans del comandant de puesto de la Guàrdia Civil de Xert, redactat el 23 d'octubre de 1942. En ella s’ofereix un resum detallat de l'activitat revolucionària al municipi des de les eleccions de febrer 1936 fins l’alliberament franquista d’abril de 1938. Del sentit de les respostes se’n desprèn una posició més condescendent comparat amb l’anterior informe de l’any 1938.^[11]

   Segons el document del 1942, el període previ a l'Alzamiento va estar marcat per una gestió municipal moderada en l'àmbit civil encara que obertament laica sota l'alcalde socialista Juan Ferreres Meseguer, arribant-se a suprimir els ritus religiosos. En aquest temps, destacava la labor d'agitació en mítings de l’anarquista José Tena Sanz. També s’indicava que “No hubo encarcelamientos ni tampoco hubo saca de presos, ya que las dos personas detenidas –el mossèn i el seminarista– fueron seguidamente conducidas fuera de esta localidad, asesinados por miembros que no eran de esta localidad”.

   Amb l'inici del domini republicà l'agost de 1936 –continua dient l’informe– es va organitzar el Comitè roig revolucionari, impulsat principalment per José Tena Sanz, José Jovaní Monfort i Carlos Ferreres Cherta. Aquest Comitè i el posterior Consell de Defensa Local van comptar amb una àmplia llista de membres, entre els quals figuren els ja esmentats en l’anterior informe: Joaquín Sanz Sanz, José Doménech Royo, José Sanz Beltrán, José Vicente Beltrán Bel, Antonio Beltrán Beltrán i Tomás Beltrán Doménech. Tanmateix, ara es mencionaven nous veïns: Joaquín Rambla Beltrán, Marcos Sales Gil, Francisco Beltrán Gabaldá, Mariano Ferreres Meseguer, Juan José Calduch Zaragoza, José Celma Sanz, Gaspar Beltrán Rambla, Manuel Sanz Ferreres, José Vicente Beltrán Beltrán, José Beltrán Meseguer, José Poblet Cenia, Vicente Guardiola Romeu (dirigent local d’Izquierda Republicana), José Jovani Beltrán i Manuel Beltrán Jovaní.^[12]

   En l'àmbit de la "justícia roja", l'informe cita com a responsables el jutge municipal José Gil Beltrán, el fiscal Vicente Guach Diago i el secretari Joaquín Marzá Sanz. Pel que fa a les organitzacions sindicals i polítiques, es recollien els noms de José Tena Sanz i Juan José Bel Ferrán (CNT), el mestre Vicente Calduch Nuñez (UGT), Juan Ferreres Meseguer (Partit Radical Socialista) i Julián Segarra Ferreres (Izquierda Republicana). Com a elements d'acció en patrulles, s'identifiquen de nou a José Tena Sanz; i als germans Vicente i José Ferreres Cherta.

   Tot i detectar una versió més atenuant dels fets, no és menys cert que l’expedient de l’any 1942 tancava el cercle de culpabilitat identificant i incriminant nominalment 59 veïns del poble (55 homes i 4 dones) com a responsables directes de tot el dany causat al poble de Xert durant el període revolucionari. Sobre ells es repetien les acusacions de “comunista”, “antireligiós”, “propagandista” “persona libertaria” o simplement “rojos”. Tots ells, en major o major grau, eren considerats “molt perillosos” i implicats en “atropellos” contra la Iglesia o persones considerades de dretes.

Pas de l’exèrcit franquista pel terme de Xert en direcció a la costa, l’abril de 1939. Centro Documental de la Memoria Histórica. Archivo fotográfico Albert Lois Deschamps. (*) Fotografia acolorida.

   Per finalitzar aquest article ens caldria preguntar sobre la sort dels imputats. L’informe de l’any 1942 esmentava els casos d’empresonament dels germans Rovell d’Ou, Vicente i José Ferreres Cherta. També patien llavors pena de presó atenuada l’alcalde Juan Ferreres i el secretari del jutjat, Joaquín Marzà.^[13]

   És simptomàtic i curiós com el mateix informe assenyalava també quins veïns havien fugit i, per tant, afirmava que els seus paradors eren desconeguts o es trobaven encara “en zona roja” o a l'estranger. Potser el que passava és que la justícia els buscava més que a altres acusats. Eren els casos de José Tena Sanz: inspirador del Comitè i dirigent de la CNT; José Jovani Monfort, “huido en Francia, ignorándose su paradero" i José Sanz Beltrán, considerat un dels inductors dels assassinats de la localitat i del robatori de la caixa de la Cooperativa, que se suposava que també es trobava fugit a França. Unes trajectòries d’exili que bé mereixerien un estudi aprofundit.^[14]

   Fins aquí l’anàlisi dels expedients de la Causa General franquista exercida sobre Xert. Després de la lectura de tots ells, ens adonem com no només mostren un registre de fets luctuosos, sinó que són la prova de com l'estat franquista va utilitzar la delació com un deure cívic per castigar la desafecció política. Aquests documents, que reflecteixen la visió de les noves elits locals, civils, militars i eclesiàstiques del poble, ens deixen entreveure les cicatrius d'una comunitat trencada on les disputes personals o velles picabaralles de poble es van transformar, sota el segell d’un procés judicial, en motius de presó o exili. Avui, aquest expedient constitueix una font històrica fonamental per comprendre la magnitud de la repressió i el control social que va definir la postguerra. Al poble de Xert, exemple del que va passar a tot el Maestrat i a tota Espanya.^[15]

____________________________

[1] Paraules extretes del darrer Parte de Guerra de l’Ejército Nacional, pronunciat a Burgos, aquell primer d’abril de 1939, posant fi al conflicte armat.

[15] SOLER, Abel. Xert (op.cit.), pàg. 325. Si bé tot indica que la repressió franquista a Xert, no va provocar afusellaments o penes de presó perpètua, no podem deixar d’esmentar els casos de l’afusellament a Barcelona, l’11 de maig de 1939, de Pere Sales Querol, resident a la capital però que sembla havia nascut al poble, acusat d’haver format part d’un tribunal popular revolucionari. També recordem el cas del veí exiliat Manuel Jovaní Beltran, de 42 anys, capturat a França pels nazis i assassinat al camp d’extermini d’Hartheim, a Àustria, el 26 de setembre de 1941.

© Copyright X.C.B. - 2026

http://www.chert.org