una d'elles, justament enguany.

I a tots els que van marxar a veremar, a la recerca del pa de cada ia.

    – Doloretes! Alça't en seguida!

    La mare cridava des de l'entrà i la seua veu ressonava per les parets de l'escala. Feia poc que el tio Joanet havia cantat com totes les nits:

    – ¡Las cuatro y sereno!

    – Vaig mare!

    Corria l'any 1958 al poble de Xert, Doloretes, sempre havia volgut dir-se Lola com la cantant famosa, la música de la qual sonava a la ràdio. El dia de sant Roc havia complert quinze anys i en el moment de posar els peus al marbre fred de la cambra, va somriure perquè aquell dia començava allò que per a ella era una aventura. Se n'anava amb els seus pares a França! A veremar! Va obrir tímidament la cortina de la seua finestra. Encara era nit tancada. La mare li havia deixat una palancana d'aigua tèbia per rentar-se, i la roba plegada impecablement neta amb olor a sabó moll fet a casa.– Ara baixo!

    La veu de la mare. Al mateix temps impacient i en un to d'exigència insistí:

    – Va! Meneo!

    En deu minuts estava amanida. Son pare ja s'havia alçat una hora abans per poder preparar tots els farcells que calien per a aquella mesada que passarien fora de casa. A més de la roba i dels estris, hi havien dues caixes grans impecablement nugades: en una, vint litros d'oli que els serviria per a cuinar, en una altra, dues engerres de frito de la truja que havien sacrificat el gener passat. Al costat dues maletes immenses, que pesaven qui-sap-lo, i que de plenes que anaven el cartró del que estaven fetes amenaçava trencar-se. Doloretes va baixar al carrer amb una maleta menuda, que a més de la roba contenia algun tresor.

    A les cinc en punt un motor potent va trencar el silenci de la matinada i va aparéixer un autocar que es va aturar davant la placeta dels Civils. Era molt gran i tenia una escala a la part de darrere. El xofer s'hi va encaramar i les maletes van quedar ordenades a la coberta. Portava algunes persones que havien pujat a Catí, a la venta de l'Aire i a Enroig.

    Doloretes va notar una mà a l'espatlla:

    – Adéu..., suposo que tindràs temps per a escriure'm!

    Era la seua amiga Milagros que venia a acomiadar-la.

    – Ta paix si tindré temps! I te contaré lo guapos, alts i rossos que són els francesos!

    Totes dues van riure i van entretenir-se xarrant fins que el pare va dir prou:

    – Va xiqüela, menos xarrameca i per amunt!!

    Doloretes s'assentà a meitat autocar. Quan passaven pel prigó enfilant el camí cap a la venta, va sospirar profundament tot exterioritzant una doble sensació que l'embargava: d'una banda, deixar els amics i companys de la fàbrica on normalment treballava, de l'altra, pensar què li depararia l'aventura que justament en aquell moment encetava.

    L'autobús va passar a recollir passatge a la Jana i a Traiguera. La gent de Sant Jordi i d’altres pobles anaven en un altre autocar que havia arrancat d'Alcalà de Xivert, i encara n'hi havia un altre amb gent de Sant Mateu, de la Salzadella i de les Coves de Vinromà.

    Quan van arribar a Tortosa van aturar-se a una venta on hi havia un bar menut. La mare havia comprat al matí un estirat i havia agarrat unes llonganisses seques i unes tomates de l'hort. Van esmorzar asseguts a terra, i en acabar Doloretes s’atansà a una font d'a on rajava aigua fresca. Son pare portava la bota de vi i va fer un trago llarg.

    Viatjaven més jovenets de Xert i d'altres pobles, i cada u cantava alguna tonada del seu poble, Els de Xert entonaren allò de:

    – Nostra mare està a la Clota, i mos crida pa que anem, a collir les pataqueres, que domenge farà vent!

    El vent ha estat sempre un company inseparable a la vida dels xertolins. O picaven les mans amb un joc que deia:

    – Mare jo tinc set.

    – Beu aigua.

    – Hi ha una mosca.

    – Beu vi.

    – Hi ha un mosquit.

    – Beu sifó.

    – Això si que està bo!

    Onze hores després d'haver eixit del poble arribaren a Figueres. L'autocar s'aturà i aparcà a un descampat que havia a mà dreta. Només hi havien uns barracons i gent fent cua d'altres autocars que estaven allà parats. Dins els esperava un metge que feia una ràpida revisió mèdica per assegurar-se que aquells temporers eren aptes per al treball. Alguns malauradament haurien de tornar-se'n cap al seu poble. Poc després, la resta arribaven a la frontera.

    El gendarme lluïa un bigot impressionant i un somriure una mica socarró.

    – Preparez vôtres cartes, si-vous-plait, –va dir.

    Van passar pel control i tots se'n va anar amb el passaport sellat que demostrava que havien entrat a França, el gendarme va demanar les claus d'algunes maletes per revisar el contingut, més com a formalitat que una altra cosa, va fer la vista grossa al trobar alguna botella d'anís o de cognac del poble. Cinc hores més tard, després de travessar Le Perthus, Carcassonne, Trèbes i Milegrand, van arribar a Badens.

    Una vegada tot descarregat, l'amo els va donar la benvinguda en francés i l'encarregat que forfollava poc o molt de castellà els va traduir allò que els deia. Poc després els assignaven una caseta menuda per a la família de tres que compartirien amb set xertolins més.

    Aquella nit Doloretes va caure redona de cansament. Els grans van sopar una mica del que havia sobrat a migdia i mentre les dones desfeien les maletes i ordenaven tot el que havien portat, els homes improvisaren una taula i unes caixes per seure i poder fer un guinyot.

    L'endemà pel matí, a trenc d'albada passaven els comerciants – el carnisser, el forner– amb unes furgonetes Citroën velles i venien la mercaderia. Tot estava preparat per començar el treball. Les dones i els xiquets es posaven a peu de vinya per collir els raïms amarats pel sol del setembre, mentre els homes carrejaven els golps plens.

    Doloretes suava de valent:

    – Pare! Que pot ajudar-me?

    – Vaig.

    El pare amb el golp a l'esquena li donava un cop de mà per acabar d'omplir el ferrats. El raïm era gros, del tipus aramunt, i pesava cada un entre dos i tres quilos. Al ferrat cabien quatre o cinc raïms. Quan el golp era ple, l'home el carrejava fins al remolc del tractor i allí, enfilant-se a la barana el buidava.

    Davant de tot, en unes tires de ceps llargues llargues, anava la mossenya. Era una dona francesa que marcava el ritme de la collita, després els xiquets que treballaven com el primer. Quan la dona s'aturava –ningú li podia passar davant– tots respiraven, els homes aprofitaven per fer una cigarret i feien cola per a beure un trago d'aigua del marraixó o un de vi de la bota perquè l'amo donava tres litros de vi a cada home per dia i dos a les dones. També hi havia el rellissó, que era el que feia d'encarregat i decidia a quina vinya s'havia d'anar a treballar aquell dia.

    Les jornades eren de dilluns a dissabte tot i que, de vegades, tocava algun domenge també. Duraven deu hores però, de dotze a dos, Doloretes i els pares s'aturaven a dinar. Com les vinyes estaven prop, tenien temps d'anar a casa. El treball mai no es retardava per falta de ganes dels temporers però quan plovia molt –les tempestes de llamps i trons eren freqüents al sud de França– havien de parar perquè les vinyes quedaven anegades d'aigua. També hi havien pomeres, intercalades en cinc fileres de poma groga amb quatre de roig llampant que donaven un color esplendorós al camp. Eren de les primeres que es plantaren per aquelles contrades i calia collir-les.

    Els domenges que no calia treballar visitaven el mas de la Ferrallera. Abans, Doloretes i altres xiques amb les mares havien anat a missa de vuit. El mossèn parlava una mica de castellà i, tot que la cerimònia era en llatí, en acabar els deia: "Podeis ir en paz". En arribar al mas, els amos acovidaven a tots a dinar. Feien un bon arròs i després tot prenent unes copetes de rom escarxat cantaven cançonetes de sempre:

    – Las chicas cuando van a misa, olé olé, carretero, olé olé... que jaleo lleva el tren.

    – Un inglés vino a Bilbao, por ver las rías y el mar, pero al ver las bilbaínas, ya no se quiso marchar.

    I, és clar, sobretot:

    – Ven hermosa, ven hermosa, xertolina, ven hermosa, ven hermosa a pasear.

    Un dels domenges hi havia un grup de música per celebrar la festa major d'aquelles terres. Aquell dia Doloretes va lluir un dels tresors que havia portat a la maleta: uns pantalons que s'havia cosit a Xert quan havia tingut temps. Al vore-la sa mare quasi cau de cul:

    – Per l'amor de Déu, me cago en Cristina! Tu has vist la xiqüela?

    Son pare estava molt més avesat a les novetats:

    – Deixa-la! Si som bons per a venir a França a veremar també ho som per fer allò que fan ells. –A França era corrent que les dones, els dies de festa, anaren amb pantalons–. Ara, això sí, quan arribarem a Xert ja els pots llençar al foc.

    Doloretes, amb suavitat però també amb molta dignitat no s’ho va pensar dues vegades i li ho va amollar:

    – Pare, vosté ho ha dit, si som bons per a portar pantalons ací, també ho som per a dur-los al poble. Seré la primera xica en portar-los i voràs com totes les fadrines aniran com jo. – Ella sabia que la seua amiga Milagros també se'n feia uns.

    Els músics van començar a tocar, el cantant portava un micròfon! Allò sonava com si n terrabastall hagués arribat a Badens! El fill de l'amo es deia Jacques, tenia dèsset anys, era ros però no massa alt... Li falten dos pams pensava entre sospirs Doloretes. Ell se li va atansar i amb un somriure brillant li va dir:

    – Vous voulez danser avec moi?

    Doloretes, tot i no saber francés va comprendre de repent. Va deixar-se portar per aquelles mans i aquells peus experts, mentre notava que les galtes s’enrogien i el cor li pegava un bolc. El cantant interpretava una peça lenta i Doloretes es trobava al seté cel. Quina no va ser la seua sorpresa quan Jacques li va cantar en castellà sapastre les darreres paraules de la cançó:

    – Y en vez de decirte te quiero, Maria Dolores, te canto un bolero... Olé, y olé...

    Així transcorrien els dies per a aquella família humil que havia anat a veremar. El treball, dur i feixuc, no els llevava gens de felicitat ni de ganes de viure. Sabien que estar lluny de Xert era dur però també que aquells jornals serien l’ajuda per a poder fer front a la vida de cada dia. Les famílies de Xert, la majoria, havien passat molta fam i gràcies a aquells quaranta dies de verema, com si d'una sacrificada quaresma es tractara, anirien més descansats la resta de l'any. Tornarien al poble i allí a Doloretes l'esperava novament la fàbrica de les toquilles, a son pare i a sa mare els vilars.

    El pare va mirar amb tendresa Doloretes i li va dir:

    – Ho has passat bé?

    – Sí pare.

    – L'any que ve... voldràs tornar?

    – Sí pare! I tornaré a lluir els pantalons i ...

    – No va poder evitar en aquell moment pensar en Jacques.

    – Com que has treballat molt i hem de parar a Barcelona per posar les perretes al banc, he pensat en comprar una coseta per a tu.

    – El què pare?

    – Un... tocadiscos!

    Doloretes va pegar un bot i mentre li corrien dues llagrimetes per les galtes va abraçar son pare.

    – Gràcies!

    L'any que ve tornarien a Badens! Aquella terra, tot i que llunyana de Xert, havia estat terra d'acollida i de treball.